Al contraatac
Artificial
El món encara que sembli més obert està avui més controlat. Un 'xou de Truman' diabòlic amb jugadors que es creuen amb dret a tot i amb accés a totes les àrees
L’atzar crea sensació de llibertat. Fa pensar que les possibilitats encara tenen opcions de ser. Totes. Flota la sensació que en aquest atzar hi ha alguna cosa de nosaltres que comanda. Amb el que és natural passa una mica el mateix. Hi ha un gran patró, un terreny de joc comú en el qual sempre se'ns poden aparèixer bones o males cartes sense un dealer identificable ni un tafur que les marqui descaradament més enllà del repartiment inicial. En un entorn natural, les injustícies de base s’atribueixen a la genètica o a Déu.
El cas és que des de fa un temps a uns quants els encanta ser déus. Controlar-ho tot i tothom. I a sobre cada vegada tenen millors eines per alterar la realitat al seu gust. Per manipular. Per fer-nos viure des de l’artifici. On primer ens colpegen és en els nostres radars perceptius perquè la visió estigui condicionada. El nostre coneixement de la realitat està filtrat pels mitjans de comunicació i avui aquests estan segmentats i alterats des de la xarxa. T’informes a través de les teves afinitats, de manera que l’espai del dubte disminueix. El pensament crític, i sobretot autocrític, va de baixa.
A més, els nous déus ja saben que les principals manipulacions arriben des de l’emocionalitat i no des de la dada objectiva i l’anàlisi racional. De manera que, recentment, amb Trump als EUA i ara a Holanda, països on no hi ha cap problema greu d’immigració ni d’atur, hem vist com a l’agitar la bandera de la por i l’odi, el control del ramat era molt més eficaç. O sigui que, si no hi ha motius per a aquesta por de forma natural, ells ja saben com crear-la artificialment.
Un món controlat
Ignoro si deuen ser els russos o la NSA els que controlen tots els nostres moviments i impulsos digitals, però els tenen. Ens observen a través de les nostres televisions, ens escolten als nostres telèfons, ens llegeixen els nostres whatsaps, i quan volen intervenen per condicionar la nostra resposta.
Saben quins productes posar-nos al davant en funció dels gustos que vam manifestar un dia. Quina música proposar-nos. Quines pel·lícules suggerir-nos i què projectar-nos en les notícies o en el nostre trosset de xarxa perquè piquem l’ham que volen. Avui, el món encara que sembli més obert està més controlat. Un xou de Truman diabòlic amb jugadors que es creuen amb dret a tot i amb accés a totes les àrees. Ja no n’hi ha prou, doncs, de saber-se moure naturalment. Ara cal conèixer impostures i artificis i actuar amb rapidesa. El problema és que davant el caràcter titànic i autocontaminant amb què es presenta el repte de combatre l’artificialitat entrant en el seu joc, molta gent desisteixi, desconnecti, de manera que el seu avanç encara serà més vertiginós.
¿S’han plantejat que potser el que els explico també és artifici? Són els temps de la postveritat. Els temps són artificials.
