Les Falles, ara sí

Hi va haver un temps que l’autoestima valenciana estava tan per terra que fins i tot els catalanistes valencians s’enorgullien del seu complex d’inferioritat. Calia triar: o espanyol de tercera o català de segona. «Quin valencià més bonico parla, paeix que siga català», em va etzibar una senyora de poble en plena transició. No vaig poder anar mai a les Falles perquè els meus amics valencians fugien horroritzats de la ciutat quan s’acostaven els execrables dies del mal gust i la brofegà desfermada. L’autèntica valencianitat es trobava en les 'mascletàs', les perilloses lluites de coets de sis eixides dels pobles, amb el posterior esmorzaret de matinada, i en festes autèntiques com les de moros i cristians d’Alcoi i, per damunt, de tot el Misteri d’Elx.

Doncs ara han canviat les tornes. Resulta que les Falles són patrimoni de la humanitat, l’associacionisme valencià de fallers i bandes musicals és un tresor que supera la famosa societat civil catalana, i ai de qui en parli malament. En comptes de fugir de les Falles, la nova actitud consisteix a participar-hi per recuperar el seu caràcter autèntic, del poble que s’ho passa bomba revoltat simbòlicament contra el poder. Es tracta de retrobar les arrels, introduir diversitat estètica i posar en segon terme els aspectes més sinistres, és a dir els destacats per TVE.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Beneïda rectificació. Ja ens agradaria als barcelonins tenir una festa de ciutat organitzada per la gent, no per l’ajuntament, però ens hem de conformar amb les de barri amb concursos de carrers guarnits. Poca sal i gens de pebre per a qualsevol valencià. No hi ha dubte que els catalans viurien més feliços si s’empeltessin una mica del vitalisme valencià, que ha passat d’acomplexat a exemplar.

Qui vulgui fer immersió total en una festa sense necessitat de travessar l’Atlàntic, que reservi lloc per a la cremà de l’any vinent.