Límit: quatre dies de vaga d'estibadors
La danesa Maerks és la principal companyia de transport marítim de mercaderies del món, amb més de 80.000 empleats i 600 vaixells. El 2016 va guanyar uns 700 milions de dòlars, xifra molt per sota dels 3.000 milions de beneficis del 2015. Potser per això, a finals del mes de març, el president Michael Rasmunssen serà substituït per Jim Hegemann, mentre que el conseller delegat, Soven Skov, que seguirà en el seu càrrec, anuncia plans –separació del negoci en dues divisions– per recuperar els resultats.
Algesires és un dels ports europeus que Maerks utilitza en el seu transport de contenidors. El fa servir com a port de «trànsit», és a dir, un lloc on es descarreguen i emmagatzemen contenidors procedents de tot arreu, per després reubicar-los en altres vaixells fins al seu destí final. Alguns d’ells es queden a Espanya i segueixen trajecte per carretera o ferrocarril, però no són la majoria. El creixement espectacular d’Algesires fins a convertir-se en un dels grans ports de mercaderies del Mediterrani s’explica per Maerks.
Els responsables de la companyia danesa, que aquests dies obre la seva pàgina web amb notícies de la «vaga als ports espanyols», amb referència especial a Algesires i petició de disculpes al seus clients, han suggerit que si al final hi ha una vaga de més de tres o quatre dies al port andalús posaran en marxa plans per abandonar-lo i traslladar la seva activitat al molt pròxim –unes 35 milles– de Tanger Med, on ja operen des de fa temps. No ho diuen; però, si Maerks se’n va d’Algesires, no tornarà.
A Madrid, després que el Govern de Rajoy fracassés en la convalidació del decret llei de reforma de l’estiba, un diputat del PDECat explicava que no l’havien recolzat perquè estaven «cabrejats amb un Govern que encara es creu que té majoria absoluta». Una cosa semblant potser devien pensar els diputats de Ciutadans, partit que portava en el seu programa electoral reformes com aquesta. En definitiva, els estibadors han servit per donar-li una puntada de peu a les parts nobles al Govern i al potser inexpert ministre De la Serna.
El problema és que si no es troba una solució aviat, tot pot complicar-se, perquè el cas de Maerks és el més espectacular, però no l’únic, i els mateixos estibadors, que es defineixen «de classe», «assemblearis» i «internacionalistes» en els seus estatuts, també ho saben. El seu líder, Antolín Goya, i el seu superassessor, l’exconseller canari d’Ocupació Víctor Díaz, són conscients tant de la seva força com dels riscos en la seva lluita per mantenir les seves condicions de treball, amb remuneracions sorprenents per a alguns –a Espanya l’enveja encara gaudeix de bona salut–, però segons sembla lògiques per a partits com el de Pablo Iglesias que, no obstant, està en contra de salaris similars en altres activitats.
És la crònica d’un disbarat interminable al qual una gran naviliera internacional pot haver pogut posar un límit: tres o quatre dies de vaga. Si rectificar és de savis, algú haurà de fer-ho i aviat. O tots.
