La creació d'un nou PSUC topa amb obstacles
La competència entre les dues noves esquerres radicals sorgeix ara com el primer problema
/
La doble crisi –l’econòmica i la de l’Estatut– han provocat un tsunami en el mapa polític català, tradicionalment dominat pel catalanisme de CDC i l’esquerra del PSC. Convergència va passar del possibilisme a la independència com a programa mínim, va trencar amb els democristians de Josep Antoni Duran Lleida (que no sobreviuen) i, a l’assumir el credo d’ERC, va tornar a col·locar el vell partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Heribert Barrera en la centralitat. CDC ja va buscar l’abraçada d’Oriol Junqueras en les plebiscitàries del 2015 i en les dues últimes legislatives, ERC va batre de llarg un PDECat amb líder minvant i sense full de ruta propi.
A l’esquerra, el PSC era dominant des de la crisi del PSUC, tot i que sovint havia de governar amb un pacte –no amistós però sòlid– amb la ICV de Rafael Ribó, Joan Saura i Joan Herrera. Però tot ha canviat.
El PSC ha perdut vots i ha sofert l’abandonament de part del seu sector nacionalista (no de Raimon Obiols ni d’Àngel Ros), però aquestes escissions no han donat cap start-up seriós. Tret que Ernest Maragall i Toni Comín tenen càrrecs a ERC i Ferran Mascarell va passar a CDC, mentre que altres –Antoni Castells– van optar pel pas a la reserva.
Per la seva part, ICV s’ha vist afavorida i arrossegada a la vegada per l’onada de dues noves esquerres radicals: Podem Catalunya i la Barcelona en Comú d’Ada Colau. I aquests components, més o menys barrejats, van aconseguir les regnes de l’alcaldia de Barcelona, van tenir un inesperat mal resultat en les plebiscitàries i van guanyar –la coalició En Comú Podem– les dues últimes eleccions legislatives sota la batuta d’un polític cautelós, Xavier Domènech, impulsat per dos socis diferents: Colau (el principal) i Pablo Iglesias.
UN ESPAI HETEROGENI
¿Pot fructificar aquest conglomerat en una força –un nou PSUC– a l’esquerra del PSC que li prengui l’hegemonia de l’esquerra? Potser sí, però és un espai una mica heterogeni. ICV és un punt sòlid, però són Podem i Barcelona en Comú els que més militància de protesta aporten. I s’ha vist aquest cap de setmana que Podem s’oposa a l’esquema d’unificació de Colau i Domènech.
Notícies relacionadesPocs dubten que la coalició, d’una o una altra forma, es tornarà a repetir en les pròximes eleccions. Però el partit únic és una altra cosa. La dificultat és el seu pacte de governança. El duo Ada Colau-Adrià Alemany genera recels, encara que operi a través del suau Domènech. I Albano-Dante Fachin, el líder de Podem elegit en primàries el mes de juliol passat i recolzat en un referèndum intern amb 3.900 participants, no vol anar a la festa de la unificació del 8 d’abril. ¿Què en pensa Iglesias? Hi ha qui diu que hi ensuma influències errejonistes.
La qüestió és si un nou PSUC –dominant a l’esquerra– és possible a la Catalunya del 2017. A la Transició la victòria del PSC va deure molt a l’empenta de Felipe González. Ara no hi ha Felipe... ni se l’espera. Però Iglesias no té la capacitat d’adaptació al medi que tenia aleshores el jove líder del PSOE. ¿Bo per a Junqueras, que no té la hipoteca conservadora de Jordi Pujol?
En Comú Podem Xavier Domènech Podem Albano Dante Fachin Barcelona en Comú ICV Ada Colau Partits Polítics Catalunya en Comú