Tarradellas i la legitimitat

El cognom Tarradellas és un cognom associat, de totes totes al llarg de la seva trajectòria vital, a Esquerra Republicana de Catalunya. Però alhora transcendeix ERC fins a esdevenir una figura controvertida. Molt sovint s’ha volgut recordar només el Tarradellas de la transició i els seus enfrontaments o discrepàncies amb altres dirigents històrics d’ERC, com el traspassat Heribert Barrera, o l’escassa sintonia que va tenir amb l’expresident Jordi Pujol.  Tot esquitxat, a la vegada, amb retrets, com que acceptés el marquesat del rei Joan Carles I, el 1985, que val a dir que solament tenia un valor simbòlic. O posant èmfasi en el pacte amb l’extinta UCD d’Adolfo Suárez, atribuint aquest acord a l’afany de poder i a la vanitat intrínseca al personatge.

No podem oblidar, en qualsevol cas, que –davant els intents maldestres d’apropiar-se la figura de Josep Tarradellas per part de  sectors involucionistes o reaccionaris– Tarradellas, per exemple, va dirigir les indústries de guerra durant la guerra civil i que va intervenir el Banc d’Espanya i les delegacions d’Hisenda a Catalunya. La Generalitat va voler assumir el control dels diners, de les armes (en un escenari de guerra civil) i de l’ordre públic, amb permís del sindicalisme. Aquell és un escenari de signe confederal a la pràctica, dins la República; un equilibri de poders que canvia amb els dissortats Fets del Maig del 1937.

Tarradellas és un home d’ERC, sens dubte. Però a la vegada no és menys cert que quan torna de l’exili ho fa amb un inequívoc rol institucional. No torna un alt dirigent d’ERC, sinó que torna el president de la Generalitat a l’exili. I ho fa com a protagonista absolut d’una operació que també és –la veritat acostuma a ser polièdrica– l’únic i inqüestionable acte de reconeixement d’una legitimitat heretada de la República. I aquest és un plantejament, avui,  d’una gran significació. Precisament quan es tracta de negar la capacitat de decidir dels catalans com a subjecte de drets. O quan se’ns diu i repeteix que tota la nostra legitimitat prové de la Constitució Espanyola, la mateixa que avui santifiquen aquells que la van combatre amb dents i ungles.

És prou xocant i significatiu que aquells que eren al·lèrgics a la Constitució –i a la democràcia en general– tinguin ara uns hereus que sacralitzin aquesta Constitució. Són els mateixos que se l’han acabat fent a la seva mida, interpretant-la al seu gust i a la seva conveniència sense manies –amb l’actitud submisa i displicent d’una esquerra espanyola que ha perdut completament  la batalla ideològica front la dreta–.

Val a dir que abans del retorn i el restabliment de la Generalitat, l’Estat va projectar recuperar un ens a imatge i semblança de la Mancomunitat; una operació amb clares i poderoses complicitats a Catalunya per part del nacionalisme polític. Aquella possibilitat va esdevenir inviable per la figura tossuda i enèrgica de Tarradellas, en primera instància. I, alhora, per un clam que havia estat assumit pel conjunt de les forces democràtiques a Catalunya, la recuperació de l’Estatut. «Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia»; aquest i no cap altre era el crit massiu expressat als carrers del país, com ara ho és la voluntat de decidir en un referèndum d’autodeterminació.

Per entendre Tarradellas en tota la seva dimensió cal aprofundir en tot el seu llegat personal, que es conserva al Monestir de Poblet. Precisament a Poblet, a més a més, hi ha enterrats els reis catalans.

Notícies relacionades

Tres presidents més un, en l'homenatge a Tarradellas

Twitter era una cerveseria de Múnic

La política és estratègia, fets, circumstàncies i símbols. Més de dos milions de pàgines de documents que el converteixen en un fons molt important per entendre la nostra historia més contemporània, des dels anys 30. I alhora per saber que, com a país, només quan hem fet passos que superaven legalitats ancorades en el passat, amb tremp democràtic, cimentats en la voluntat popular i en les majories democràtiques, hem propiciat veritables canvis i un futur de més esperança per al conjunt dels nostres ciutadans, de tots ells. 

Vicepresident del Govern i president d’Esquerra Republicana de Catalunya.