Deixem la Rambla en pau

Cada vegada que l’ajuntament anuncia un gloriós pla per «tornar la Rambla als barcelonins» sento que estem davant una d’aquestes iniciatives impossibles que només condueixen a la melancolia. Digueu-me pusil·lànime, però, com a barceloní, no necessito que em tornin la Rambla perquè segueixo considerant meva l’actual, encara que la freqüenti molt menys que de jove, quan em passava la vida pujant-la i baixant-la. Aleshores ja estava plena de xusma, en la qual jo m’inseria tan tranquil i me’n considerava part, perquè la gràcia d’aquest passeig sempre ha sigut ser una mena de llarguíssima claveguera on els vianants interpretaven el paper d’aigües fecals humanes. A la Rambla es baixava a encanallar-se, a beure en tuguris –clàssics o moderns, segons l’edat–, a quedar amb el camell i a fer el bèstia lluny de la part respectable de la ciutat. Intueixo que deu seguir complint les mateixes funcions, encara que l’excés de turistes l’hagi convertit en una espècie de parc temàtic del desocupat internacional que arriba al punt de més glòria a l’estiu, quan es converteix en l’empori dels pantalons curts, la xancleta i la samarreta imperi.

Però, com ja he dit, la xusma era allà abans que hi arribés el turisme. L’única cosa que ha passat és que la xusma, com tot en la vida, es reinventa i evoluciona, i des dels Jocs Olímpics les aigües fecals locals hem sigut substituïdes per les foranes. I això és normal, per una altra part: ¿on volem que passegin els pobres estrangers, si no és pel bulevard més gran i més cèntric que tenim?

Els partidaris de «tornar la Rambla als barcelonins» parlen d’una Rambla que jo no he conegut mai i que potser va existir quan van inaugurar el Liceu, encara que ja llavors era l’epicentre de la vida canalla de la ciutat, a on es traslladaven de nit els senyorets calavera per no avergonyir les seves ebúrnies famílies. Jo sempre he conegut la Rambla com l’absurd que és en l’actualitat, però en versió domèstica, lògica en una època en què a Barcelona no venia ningú i els locals, sobretot a l’estiu, disposàvem de tota la ciutat per a nosaltres sols.

Però això es va acabar quan Barcelona es va posar de moda perquè hi feia bon temps, s’hi menjava bé, tenia platja per avorrir i podies agafar una bona mona a preus més raonables que els de París o Londres, dos llocs en què sempre hi plou i hi fa un fred que pela. ¿Que els turistes fan nosa? Probablement, però també es deixen una pasta gansa en una ciutat que no es distingeix pel progrés tecnològic o les propostes d’avantguarda i en la qual tots, més o menys, exercim de cambrer. ¿Ens agradaria un turisme més fi i elegant i menys sorollós? Segur que sí, però el que ens arriba és el que hi ha, i el fet que acabin tots a la Rambla no hauria de sorprendre’ns ni escandalitzar-nos. M’escandalitza més la falta d’una política cultural sòlida i inventiva per part d’aquest ajuntament entestat a retornar-me una Rambla que jo no he demanat que em tornin.

Tampoc suporto la nostàlgia dels que  recorden la seva pròpia Rambla, ja sigui la de la postguerra o la de la transició. Els carrers no s’estan quiets, no es queden ficats en un bloc de metacrilat com aquests insectes que es venen per fascicles als pocs quioscos que van quedant a la ciutat. ¿Com pensen retornar-nos la Rambla? ¿Situant una mena de checkpoint Charlie a Canaletes i decidint qui accedeix al passeig i qui no? ¿No deu ser que ens pot la nostàlgia, que tots atresorem records feliços de la Rambla que s’esborren així que entrem en contacte amb els ramats de la samarreta imperi, pantalons curts i xancleta? ¿No deu ser que ens neguem a reconèixer que la ciutat és un ésser viu on moren botigues, xapen bars i muten carrers i avingudes?

Notícies relacionades

Solucions per a l’apagada

Assaig d’apocalipsi

Un nota que s’està fent vell quan comença a no reconèixer la seva pròpia ciutat i es refugia en els records que en té. Per això crec que un ajuntament aparentment juvenil i renovador hauria de dedicar-se a altres coses que anessin més enllà del ranci concepte de «tornar la Rambla als barcelonins». Proposo deixar la Rambla en pau. Que sigui el que vulgui o el que pugui. Preguntem-nos, en tot cas, què hem fet malament per atraure tant turista cutre, d’aquests que criden en plena nit sense cap motiu, simplement perquè algú, probablement nosaltres mateixos, els ha dit que Barcelona és Can Pixa.

  Periodista