Les coses del tiet Narcís

L’activista Simona Levi, directora de l’obra 'Hazte banquero', en què es relata el saqueig del que va ser Caja Madrid, ara Bankia, explica que aquest és un exemple de com la ciutadania ha aconseguit que la veritat sortís a la llum. Una ciutadania organitzada en col·lectius com el 15MpaRato, gràcies al qual ara sabem què s’amagava darrere de la trama de les targetes 'black'. Per la insistència, entre altres, d’un sindicat alternatiu, la Confederació Intersindical de Crèdit, que exerceix com a acusació particular en el cas de CatalunyaCaixa, hem conegut fins a quin punt el tàndem Narcís Serra-Adolf Todó va convertir l’entitat en una immobiliària i els seus sous en un dels pitjors exemples de desvergonyiment dels últims temps (i no és que no n’hi hagi molts altres per comparar). I si algú té dubtes, aquí van un parell de dades: la decisió d’apujar el salari la van prendre mentre aplicaven un expedient de regulació d’ocupació i quan l’entitat ja estava rebent fons públics per intentar salvar-la d’una situació de fallida. Fallida, recordem-ho, de la qual eren responsables també ells per haver decidit invertir els estalvis dels seus clients en operacions especulatives més que ruïnoses. 

El bassal català

Notícies relacionades

Iceta assegura que desconeixia el 'cas Pretòria' i defensa que no hi ha elements de finançament irregular del PSC

Twitter era una cerveseria de Múnic

En un país normal, sigui el que hi ha o la república promesa, cada episodi que coneixem d’aquest saqueig seria un escàndol –la fiscalia ha demanat aquesta setmana quatre anys de presó per a l’exdirigent socialista–. Però no ho és. Al Parlament ningú ho ha debatut; el seu partit, el PSC, on segueix sent 'el tiet Narcís', xiula; el PSOE ni es dona per al·ludit, i la majoria de la resta de formacions és com si no se n’haguessin assabentat. 

Massa silencis còmplices, alguns mediàtics, contribueixen a fer que el toll català sigui sent això: un bassal. Hi ajuda, i molt, que l’antiga Convergència hagi decidit que davant de cada novetat del cas 3 % (que ja està en el 5% i pujant) es limitarà a subratllar que no s’ha pogut demostrar que hi hagi cap adjudicació d’obra pública que sigui incorrecta. Un malpensat diria que és una manera educada de dir  allò de «no ens enxamparan».