¿Sempre ens quedarà Londres?

Torno a Londres com qui visita el seu poble després d'un terratrèmol. Segueix vibrant i esplendorosa, tan global que produeix el vertigen de qui s'enfronta per primera vegada a les dimensions del món: no hi haurà temps per conèixer tots els països, tampoc per escodrinyar totes les ànimes de Londres. Hi ha un tros de totes les cultures en alguna cantonada. Londres aconsegueix mantenir-se igual encara que sempre arribi a tot primer, fins i tot ara a les sacsejades que el populisme depara a les nostres democràcies. El 'brexit' va mossegar aquí abans que TrumpbrexitTrump.

L'endemà del referèndum vaig passejar resignat per la ciutat com si m'acomiadés d'un antic amor. Vaig intentar contemplar-la amb la primera mirada que em va portar a Notting Hill als 19 anys. Vaig riure afligit les bromes dels comerciants a Portobello Road – “avui acceptem euros”– i vaig seguir caminant fins al petit carrer de Clanricarde Gardens on un dia qualsevol dels anys 70 els meus pares es van passejar agafats de la mà. Londres va ser el refugi de tants espanyols que somiaven la llibertat. Avui és la meca de milers que busquen feina o formació a les seves excel·lents universitats.

Al Regne Unit viuen 3,2 milions d'europeus d'origen no britànic. Tots ells, les seves vides, feines, somnis i costums, són ara ostatges de la primera ministra Theresa May, decidida a utilitzar-los com a moneda de canvi en les negociacions de sortida del país de la Unió Europea. El llenguatge públic s'ha deformat per acomodar expressions amb connotacions racistes. Els europeus que viuen aquí són “immigrants”; els britànics residents a Europa són “expatriats”.

LA NOSTÀLGIA DEL 'GÒTIC AMERICÀ'

L'exercici introspectiu sobre el que està passant ha portat la Royal Academy of Arts a reunir una exposició de pintura nord-americana dels anys 30, l'era de la Gran Depressió, les pors al futur i la crescuda del feixisme a Europa. Em detinc davant del 'Gòtic americà', el quadro de Grant Wood que surt ara per primera vegada dels Estats Units. És un retrat d'un pare i una filla evocant el món rural en crisi, despoblat i temorós davant dels canvis. Tinc la sensació de conèixer una mica més els votants de Trump, la seva nostàlgia per allò que se n'ha anat i la seva ràbia per un present que no suporten.

Al costat del museu, a New Bond Street, es pot contemplar Winston Churchill en conversa animada amb el seu amic Franklin Delano Roosevelt. L'estàtua de bronze és obra de l'escultor Lawrence Holofcener per commemorar 50 anys de pau el 1995. ¿Què comentarien ara aquests dos artífexs de l'ordre liberal, en aquest plàcid banc, davant del replegament nacionalista que apadrinen els seus compatriotes als dos costats de l'Atlàntic?

En ple cor de Westminster es poden visitar encara les oficines del govern de concentració de Churchill, creades durant la segona guerra mundial per preservar el sistema democràtic dels bombardejos nazis. Durant mesos, els ministres i els seus equips vivien i treballaven en aquest búnquer sota terra, envoltats d'un garbuix de fum, alcohol i un trepidant ritme de treball per guanyar la guerra. Semblen els estudis d'una pel·lícula antiga, però no. Visitar aquest museu és la millor recepta per recordar que la guerra és impensable fins al dia en què comença.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El Regne Unit és Europa, malgrat la seva insularitat, el seu euroescepticisme i el seu militant caràcter anglosaxó. L'alliberament d'Europa de les urpes de l'Alemanya nazi va partir de les costes britàniques fins a Normandia i el polifacètic Churchill va ser el primer líder a referir-se a la idea d'uns Estats Units d'Europa. A l'oest de Bèlgica hi ha Tyne Cot, el cementiri de soldats de la Common Wealth més gran del món; també la primera guerra mundial va portar els britànics a morir al costat d'altres europeus. ¿Pot ara la política trencar el que no ha pogut separar el Canal de la Mànega?

Els que estimem els britànics vivim pendents del moment en què Theresa May comuniqui oficialment la decisió i activi el rellotge del 'brexit'Theresa May. Hi haurà llavors un termini de dos anys per arribar a un acord, ¿amistós?, sobre el divorci amb la Unió Europea. Abans que les coses esdevinguin lletges, recordem que el 2017 serà l'any en què es va estrenar la seqüela de 'Trainspotting', una de les millors pel·lícules britàniques de les últimes dècades i l'1 de juny es compleix el 50 aniversari del genial àlbum dels Beatles 'SGT Pepper’s Lonely Heart Club Band'. Hi ha esperança: una de cada cinc llars britàniques diu que conserva l'original en vinil.