Unió, víctima del procés
El partit democristià no ha pogut fer-se un lloc enmig de la polarització política
El líder d’Unió, Ramon Espadaler. /
La decisió d'Unió Democràtica de Catalunya de donar per acabada la seva activitat com a partit per no haver pogut superar la situació de fallida econòmica –deu més de 22 milions d’euros– certifica la defunció d’un dels partits amb més trajectòria de la política catalana. Perquè encara que els seus últims anys han estat tan tempestuosos com controvertits, no cal oblidar que Unió ha estat testimoni i protagonista dels diferents episodis de la vida política a Catalunya l’últim segle.
Unió es va fundar l’any 1931, pocs mesos després de la proclamació de la Segona República, mirant de fer confluir al seu si diverses fractures polítiques –la religiosa, la nacional i la social– i buscant una posició moderada en totes. Era un partit catalanista i democratacristià, una de les grans ideologies sobre la qual es construiria l’Europa de postguerra i que en el conjunt d’Espanya sempre va ser cosa de minories. El seu paper durant el període republicà va ser testimonial, només va obtenir un diputat en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, Pau Romeva, evidenciant així ja llavors la dificultat d’un partit moderat per fer-se un lloc enmig de la polarització. Amb l’esclat de la guerra civil va patir persecució i mort per part dels dos bàndols per la seva condició de força catòlica i catalanista fins al punt que un dels seus principals líders, Manuel Carrasco i Formiguera, va ser afusellat per ordre de Franco després d’un judici sumaríssim. Per aquest motiu Unió podria ser considerat l’exponent català d’aquella tercera Espanya de la qual parlava Salvador de Madariaga.
Després de la guerra molts dels seus dirigents es van exiliar, altres ràpidament van reprendre l’activitat a l’interior i d’altres van buscar l’homologació internacional participant en la fundació de les associacions democratacristianes europees al costat del PNB. Més endavant va participar activament en les accions de resistència catalanista, no en va les primeres sospites després dels Fets del Palau que van entronitzar Jordi Pujol com a mite de la resistència antifranquista van recaure en Miquel Coll i Alentorn, destacat dirigent d’Unió. Posteriorment va prendre part en la fundació de l’Assemblea de Catalunya, malgrat patir la seva primera gran divisió interna, una divisió que es va mantenir fins a la fundació de CDC el 1974.
La seva aspiració a tenir un paper rellevant en la política espanyola la va portar a desmarcar-se d’una CDC que la volia fagocitar i a apostar per l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol, una iniciativa que va fracassar estrepitosament a les eleccions de l’any 1977. I d’aquell fracàs va sorgir la necessitat d’aliar-se amb CDC en CiU. Unió afrontava aquesta nova etapa dividit i afeblit, ja que acabava d’expulsar el seu màxim líder, Anton Cañellas, fractura que no es va superar fins a l’arribada de Josep Antoni Duran Lleida a la presidència del Comitè de Govern a mitjans dels anys 80 quan el partit ja s’havia convertit en força de govern.
Defensar la tercera via era una posició legítima i coherent amb la tradició històrica d'Unió, allunyada dels extremismes
A partir de llavors, Unió es va consolidar i va començar a créixer adquirint no solament la màxima unitat interna de la seva història, sinó també la màxima cota de poder. Aquesta estabilitat la va portar a reivindicar més pes al si de CiU, fins al punt de voler optar al seu lideratge un cop retirat Pujol. Descartada aquesta possibilitat després de la unció d’Artur Mas el 2001 que va estar a punt de provocar la dissolució de CiU, aquesta es va reconvertir en una federació de partits, i Duran, en el seu secretari general.
Les diferències entre CDC i UDC no van desaparèixer sinó que es van seguir agreujant a mesura que CDC virava cap a l’independentisme. Mentrestant, el partit i Duran, probablement el líder que la història acabarà considerant com el més important de la seva trajectòria, van ser sotmesos a nombroses crítiques, quan no a desqualificacions personals, per defensar la tercera via, una posició tan legítima com coherent amb la seva tradició històrica allunyada de qualsevol extremisme. Però a Unió també hi havia independentistes i després d’anys d’unitat interna el partit tornava a estar dividit. Per això quan Duran va guanyar per la mínima la consulta interna es va trencar CiU i també es va trencar Unió. Ja érem al juny del 2015 i a tres mesos del 27 de setembre amb prou feines va tenir temps per a la reacció. L’extrema polarització d’unes eleccions pretesament plebiscitàries va deixar Unió sense representació. I de testimoni i protagonista de la vida política catalana, Unió ha passat a ser víctima del seu últim episodi, el procés.
