Ser prescindible

L’economista Josep Maria Bricall, amb la sorneguera ironia que li és pròpia, solia dir jocosament que la millor sortida per als catalans era fer-se gibraltarenys. Era una manera de resoldre el contenciós crònic amb els espanyols i, de passada, ingressar en un estat sense sobresalts (més o menys). Bricall admirava la tranquil·litzant distància amb què els britànics s’ho miren tot. Com en l’acudit sobre un empresari anglès que, en ser informat un dissabte de l’incendi de la seva fàbrica, respon: «¡Quin disgust que tindré dilluns!».

    La flegma és una coneguda característica de la manera de ser britànica. Em sembla que no és independent de la seva història. Quan t’empara l’imperi més poderós del món, et sents per força segur. En la meva etapa de consultor de la Unesco, vaig sentir-me repetidament orfe de tota assistència diplomàtica per part de l’estat que m’havia emès el passaport, mentre els meus col·legues britànics recorrien sense vacil·lar a les seves ambaixades sabent que hi trobarien suport davant de qualsevol necessitat. Cap contratemps no els alterava el pols perquè sempre saltaven amb la xarxa parada.

    Tothom ha vist pel·lícules britàniques, sempre perfectament ambientades. Tant se val l’argument, totes són impecables: Poirot és una sèrie policíaca i Four Weddings and a Funeral (Quatre bodes i un funeral), una comèdia de situació. Els personatges s’hi mouen cap endins: s’ocupen de les seves vides. No els cal redimir res ni salvar cap altra cosa que la seva pròpia pell. La policia és atenta, la lliura és forta i estable des de sempre, l’anglès no perilla i, a sobre, els permet d’entendre’s amb tothom... Naturalment que tenen problemes, però fins els aturats de Full Monty, pura working class menys afavorida, es mouen en ambients respectuosos. El brexit, per més pas en fals que pugui ser, s’explica per aquesta seguretat en ells mateixos (segurament excessiva).

Al revés que nosaltres. Tota comparació entre l’extinta pesseta i la lliura o entre la situació de la llengua catalana i l’anglesa fa envermellir. Ens ha tocat ballar amb la més lletja, mala sort. Molt mala sort, perquè aquesta circums­tància fundacional de la nostra vida ens ha amargat l’existència. Constantment, hem hagut de demanar perdó per existir i, amb no menys constància, només hem pogut existir batallant. Resulta cansadíssim. ¿Quina flegma pots exhibir en una situació així? Algú pot sorprendre’s si a vegades engeguem alguna guitza extemporània, només alguna?

    Molts catalans hem hagut de convertir les nostres vides en una militància permanent. No parlo d’opcions polítiques, sinó de responsabilitats civils. Als 13 anys vaig adonar-me que era analfabet en la meva llengua i, a les palpentes i mig d’amagat, vaig decidir posar-hi remei; als 18 ja feia classes de català als altres per correspondència o en cursets nocturns. Als 23 era adjunt de direcció de la Gran Enciclopèdia Catalana, que aleshores (1969) no passava d’il·lusió incerta. Després va venir l’eclosió de l’ambientalisme i l’ecologisme, a la qual causa em vaig lliurar amb entusiasme i sempre amb la sensació fonamentada que a les barricades érem a penes quatre gats. No tenir substituts de recanvi et crea una angoixa estressant. Un dels components de la felicitat britànica és ser perfectament prescindible. Aquí, molts hem viscut amb la justificada impressió que, si claudicàvem, el nostre merlet quedaria desguarnit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És pertinent recordar-ho en el moment que ara som. Ha calgut demostrar l’evidència i lluitar contra l’absurd any rere any davant d’un adversari prepotent que encara ara no accepta altra cosa que la seva incommensurable arrogància. No sé si és ignorància o mala fe. Tant se me’n dona, ambdues coses em semblen lamentables. Però el que m’amoïna no és això. És el cansament per tants anys de barricada. Per això envejo sanament els britànics, que poden ocupar-se d’ells mateixos en un estat que respecta i s’ocupa de tothom. Envejo els britànics i tants altres pobles que no han de pledejar cada dia pel seu lloc tranquil en el món. Voldria ser com ells, que no són independentistes perquè són independents.

    Quin goig fer la pròpia via i no sentir que la trinxera trontolla si per un moment abaixes la guàrdia. M’agradaria veure els britànics en aquesta situació, és a dir encausats per seu propi estat, acusats de voler el que el propi inquisidor fa segles que ja té. Veure així els britànics i sobretot uns altres que ja sabem. Jo el que voldria és ser perfectament prescindible. ¿És demanar massa, potser...?