El que Rajoy no entén de Catalunya

Al final resulta que l’operació diàleg era això: una oferta de 4.200 milions en infraestructures. Aquesta ha estat l’única proposta en ferm que ha fet Mariano Rajoy a Catalunya, i no ha caigut gaire bé. En primer lloc perquè Rajoy la va fer només davant dels seus i amb una posada en escena artificiosa i grandiloqüent al més pur estil míster Marshall, en segon lloc perquè és molt minsa –aquests 4.200 milions corresponen a obres que ja s’estan fent o que ja estaven planificades i que s’haurien d’haver fet fa temps, i no arriben al 10% del pressupost anual del Ministeri de Foment– i en tercer lloc perquè té poca credibilitat. El dia 1 de febrer de 2008, governant José Luís Rodríguez Zapatero, EL PERIÓDICO titulava: «Zapatero invertirà més de 10.000 milions en els trens de Catalunya». Va ser una promesa electoral que no es va acomplir mai, i per això l’any 2013 l’aleshores conseller Santi Vila va negociar amb la ministra Ana Pastor una inversió de 306 milions en les obres més urgents. Passat el termini pactat entre Vila i Pastor, d’aquests diners només se n’havien invertit el 2%. 

Els catalans, doncs, cansats d’anar de promesa en promesa i d’incompliment en incompliment, hem assistit a l’operació propagandística de Rajoy amb escepticisme i incredulitat. Però més enllà de la poca solidesa de la proposta en si, el que és preocupant de debò és que Rajoy pensi que amb gestos com aquest resoldrà la situació política que viu Catalunya.

Rajoy s’ha equivocat sempre en el diagnòstic, i per això s’equivoca en l’estratègia. Hi va haver uns anys que, efectivament, des de Catalunya es reclamava més inversió i un tracte econòmic més just per part del govern espanyol, l’època en què expressions com «balances fiscals» o «dèficit fiscal» van passar a formar part de les converses quotidianes i tertúlies de sobretaula. Però aquesta reivindicació va morir al passar el ribot a l’Estatut d’autonomia i amb el sonor cop de porta que Rajoy va etzibar a Artur Mas a la Moncloa el dia que aquest li va anar a proposar el pacte fiscal. 

D’això fa cinc anys, i en aquest temps a Catalunya les reivindicacions de més infraestructures i més finançament han evolucionat fins a confluir en la reivindicació de més democràcia. Hem passat d’uns pocs milers de persones demanant el concert econòmic a uns quants milions demanant poder votar (el 80 per cent dels catalans). Ara volem decidir si gestionarem els nostres impostos, la nostra educació i, sí, també les nostres infraestructures.

Va de democràcia

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I encara més mentre l’economia catalana creixi fins al punt que una de cada tres empreses exportadores de l’Estat és catalana, mentre l’aeroport Barcelona-el Prat sigui el que més ha crescut a Europa el darrer any i  mentre siguem líders en inversió en start-ups.

Fa la sensació que Rajoy no s’ha adonat de com ha canviat la societat catalana. Segueix pensant que això només va de pressupostos, quan en realitat va de democràcia.