Cassandra i per què no és delicte tuitejar acudits

Explicar acudits, en principi, no pot ser delicte, i encara menys pot ser enjudiciat com un delicte de terrorisme. Per això són diverses les raons que em porten a concloure que la condemna recent de l'Audiència Nacional a Cassandra Vera per tuitejar acudits sobre Carrero Blanco desborda els límits del seny jurídic.

En primer lloc, perquè l'Audiència Nacional no hi és per jutjar acudits a Twitter. Sempre he considerat justificada l'existència d'un òrgan com l'Audiència Nacional per enjudiciar delictes el coneixement dels quals, per la seva complexitat i impacte territorial, és millor atribuir a un òrgan judicial central i especialitzat (per exemple, el terrorisme, bandes organitzades, etcètera). Però crec que el primer disbarat jurídic és enjudiciar el delicte d'enaltiment com una forma de terrorisme el coneixement del qual correspon a l'Audiència Nacional, obrint processos per les nicieses que joves de 20 anys expressen a les xarxes socials.

UN DISBARAT LLIBERTICIDA

En segon lloc, la interpretació que realitza la sentència de l'Audiència Nacional del delicte d'enaltiment terrorista, seguint fidelment el dictat de la jurisprudència del Tribunal Suprem, suposa el paroxisme d'una tendència restrictiva de la llibertat d'expressió inassumible en un ordenament liberaldemocràtic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La doctrina acadèmica ha anat denunciant la interpretació expansiva dels delictes que castiguen conductes de justificació o enaltiment sense que concorri una provocació que generi un perill real. I el mateix Tribunal Suprem semblava haver assumit aquest criteri en sentències com la de l'assumpte Kalki en un no tan llunyà 2011. Fins i tot alguna cosa d'això, encara que discretament, es podia veure en la recent doctrina del Tribunal Constitucional sobre el delicte d'enaltiment (112/2016). Més enllà, s'assumeix pacíficament que no està emparada per la llibertat d'expressió la humiliació de les víctimes. ¿Però explicar un acudit a Twitter de veritat pot ser considerat com un acte d'humiliació? Fins i tot la mateixa neta de Carrero Blanco ho negava.

Amb el cas Cassandra l'Audiència Nacional ha firmat un disbarat lliberticida. Però no ha sigut l'únic. Des de l'any 2014, quan la Guàrdia Civil, amb impuls de la Fiscalia, va posar en marxa l'operació Aranya per filtrar les xarxes socials, aquest tipus de casos s'estan convertint en massa habituals. I el Tribunal Suprem, per acabar-ho d'adobar, ha endurit la seva doctrina en un viratge igualment lliberticida (vegeu respecte al tema la sentència del cas Strawberry). Tot plegat en un clima neoinquisitorial on la intolerància brota en discursos odiosos o insensibles i en les respostes que es reclamen en contra. Reconec la meva preocupació per la llibertat d'expressió, però també per la falta de maduresa democràtica que estan demostrant la nostra societat i les seves institucions.