Minant la democràcia

Aquest any serà l’any de totes les turbulències electorals, i una d’aquestes turbulències és el del famós problema de l’anomenat populisme. S’apliqui el concepte al cas brexit, al cas Trump, o el que sigui que estigui per venir (Le Pen, Beppe Grillo o altres), semblaria que estem davant un fenomen nou. O millor, davant una amenaça de nou tipus a la democràcia. Però ni és exactament nou, ni de moment sabem molt bé fins on arribarà. Per exemple, no sabem (o no podem demostrar de manera irrefutable) si els recents i esperançadors resultats a Holanda tenen relació directa amb el que Donald Trump ha demostrat en els escassos dos mesos i mig de mandat. Però en l’era de les xarxes i de la hiperinformació a velocitat de la llum, és molt probable. S’imposen algunes reflexions, doncs, per no caure en més simplismes.

    

En primer lloc, ¿què tenen en comú Marine Le Pen, Nick Farage o Geert Wilders? ¿El seu sectarisme ideològic extrem? Certament, però això és la part fàcil de l’equació. Tenen en comú que realment mai han governat, mai han arribat a president o primer ministre, i per això la seva «ideologia», per no dir els seus «programes», són un encadenament de foteses per demostrar. La mala notícia seria que perquè els seus fans actuals es desencantessin hauríem d’aguantar-los en càrrecs de màxima responsabilitat governamental durant uns quants anys. Però el desencant estaria garantit. ¿Pensa Le Pen crear llocs de treball a França, per a francesos «blancs i cristians», tancant fronteres i obligant els francesos a produir francès i consumir francès? Això no funciona així des de fa almenys diverses dècades. ¿Pensa Farage alguna cosa? No ho sembla, ja que va aconseguir guanyar el referèndum del brexit… per a l’endemà declarar que havia sigut molt interessant, però que se’n tornava a casa. Dit i fet, aquesta setmana l’últim europarlamentari de l’UKIP deixava el vaixell. Beppe Grillo ha aconseguit en aquests últims anys desballestar el seu partit per dins, i seguim sense saber què pensa de cap política pública en cap matèria concreta.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

També és un tallafoc el sistema electoral, com en el cas de França, a dues voltes. Marine Le Pen no sembla tenir moltes oportunitats. Però el dany a la societat democràtica és considerable. Per exemple, aquests personatges han aconseguit, sabent com de lluny que els segueix quedant el poder executiu, que la resta dels partits polítics s’hagin deixat contaminar per la seva agenda tòxica, han aconseguit que en les eleccions les seves candidatures serveixin com a oficina de reclutament de tots els desencantats del «sistema». Com si ells no fossin el sistema. I serveixen de combustible subjacent perquè el ressentiment social –multiplicat per gairebé deu anys de crisi– vagi desarticulant la totalitat de l’espectre polític tradicional, que falla estrepitosament com a tallafoc. No és un tema conjuntural, és un problema estructural, i no només es tracta de la crisi de l’Estat social, és una bomba de rellotgeria contra el contracte entre societat i política. I aquí tenim un problema, nosaltres, els nostres fills i els nostres nets.