Cançons escoltades a Montparnasse

Entre una cosa i l’altra m’han passat els dies sense contestar, com volia, una carta publicada en aquest diari, enviada pel senyor Jordi Pausas des de París. És una carta que parla de mi com a observador, l’ofici que exerceixo en una columna d’aquest diari. I, mirant enrere, el lector em recorda amablement les cançons que vaig compondre i vaig cantar, atrevidament, en el temps ja llunyà en què vam posar en marxa el grup dels Setze Jutges.

El que no podia esperar ara és que, des de París, recordés els títols d’algunes cançons, i menys encara que les cantés en el català original davant els seus amics de Montparnasse. Diu que reconeixen les melodies de les cançons i li demanaven que les cantés en les meves versions en català.

Com el lector comprendrà, aquesta inesperada informació em transporta a molts anys enrere, quan fèiem néixer la Nova Cançó amb l’esperança que apareixerien cantants de mèrit –Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet...– que es professionalitzarien amb un gran èxit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tinc la impressió que aquell model de cançó es basava, a l’inici, en l’expressió de sentiments explícits, en emocions vitals i també, a vegades, en un punt de sàtira. En aquest sentit, penso que tenien un to francès. En tot cas, el que ens explicava el senyor Pausas em fa pensar que si canta als seus amics de París algunes versions catalanes les trobaran «familiars». Encara no s’havia imposat la duresa de l’electrificació musical, segons observo. En la música i en la veu em sembla que es tendeix a una sonoritat igualitària, més insistent que flexible. Abans manaven l’expressivitat, els petits retards d’una síl·laba, el joc d’intensitat de la veu.

M’agradaria que, després de reconèixer aquelles dues cançons per la melodia, els amics francesos de Pausas li demanessin per què va néixer una Nova Cançó catalana i per què –¡mon Dieu!– moltes d’aquelles cançons eren prohibides per la censura política.