Per una pedagogia relacional

Avui dia, qui més qui menys parla d’educació. Donar una opinió sobre aquest tema és relativament fàcil: tothom ha tingut una experiència educativa personal, a casa i a l’escola. Després, quan es tenen fills, es viuen les dificultats i contradiccions de fer passar els més petits per l’adreçador i també, en molts casos, de constatar el caos que suposa intentar posar límits. L’educació és un tema sempre actual. En tot moment es pot criticar per millorar, tot i que al final no s’acabi de millorar mai del tot (deia Rousseau que aquesta és la gràcia). L’educació és una assignatura pendent per a tothom: els problemes dels primers anys d’infància i joventut ens acompanyen quan som grans (si és que ens n’hem fet); els traumes escolars, la relació amb pares més o menys autoritaris, aquella assignatura maleïda que no aconseguíem aprovar de cap de les maneres perquè el mestre «ens tenia mania», els primers amors a l’escola i les estomacades al pati, els càstigs i les excursions. Un conjunt de records intensos que formen part per sempre més del nostre bagatge íntim, en forma de batalleta per explicar als nostres néts. Tot plegat passa per l’educació. 

Avui dia, l’educació ha de ser innovadora: aquesta paraula representa la divisa actual. Les escoles s’animen a variar les metodologies per adaptar-les als temps que corren: menys discursivitat, més activitats i treball per projectes, més cooperació i socialització dels aprenentatges. La presència dels altres esdevé el nucli de les orientacions pedagògiques avui: presentacions orals, debats, discussió, argumentació, escolta, traducció del que ens han volgut dir, intercanvi, diàleg. 

Notícies relacionades

Les escoles ja poden reclamar professors amb perfil innovador

Twitter era una cerveseria de Múnic

El model de la Pedagogia tecnicoinstrumental de la dècada dels anys 80 i 90 està donant pas a un paradigma de tipus relacional, que encara el treball sobre els continguts des del vincle entre iguals i amb els mestres. Les relacions passen per davant de la mecànica.  L’important és l’ambient humà i la trama social que es va configurant als espais educatius. A l’escola, ja no hi ha un mestre per aula sino dos o tres: el paper dels equips docents es reforça per donar un suport als infants més personalitzat i humà. Els nens diuen que ho prefereixen: poden escollir a quin dels seus mestres fer-li una pregunta metodològica i en canvi a quin altre, en un moment donat, fer-li una confidència. Abans s’ho jugaven tot a una carta: era el o la mestra que els havia tocat aquell curs.

Les opinions dels alumnes són sempre d’allò més autèntiques, encara que a vegades ens posin en qüestió: saben que no cal ser políticament correcte quan es parla amb els altres. Els infants tenen un do especial per dir les coses tal com són, sense matisos ni al·legories. Pels grans no és tan senzill. Per això és essencial restituir a la família i a l’escola la relació que ens fa parlar en persona (i no per WhatsApp). Pere Vergés digué una vegada que l’important en educació són els detalls que brollen d’una conversa dialogada en un temps comú. En aquest sentit, la pedagogia que ens cal ensenyar avui serà relacional… o no serà.