Neuromites i neurocerteses
No és el mateix parlar de "neuroeducació" que de "neurociència aplicada a l'educació"
icoy33620797 escuela innovadora161124191605 /
Diumenge passat, dia 26 de març, Michele Catanzaro publicava un interessant article en el qual, basant-se en les opinions d’alguns experts, alertava de l’ús indiscriminat de la paraula neuroeducació i de la possible utilització errònia, basada en mites no demostrats, de la neurociència en entorns educatius. Vull donar la meva opinió sobre la qüestió, ja que és un tema en el qual fa anys que estic treballant, i sobre el qual he escrit algunes publicacions de caràcter científic i divulgatiu. Per honestedat professional, abans de continuar vull deixar clar que conec personalment l’autor de l’article esmentat i també alguns dels experts que va consultar, pels quals sento un gran respecte professional, i a més a més amb alguns d’ells mantinc una sòlida amistat.
No és el mateix parlar de «neuroeducació» que de «neurociència aplicada a l’educació». Imaginem que som professors i tenim la nostra aula al costat d’un congost, i que a l’altra banda hi ha els coneixements en neurociència, que ens poden resultar útils per afinar el procés educatiu. ¿Com ho podríem fer per aconseguir-los? Si saltem, cosa que equivaldria a unir directament neurociència amb educació (la neuroeducació), el que és més probable és que ens clavéssim una patacada. La millor estratègia seria construir un pont que ens permetés aplicar de manera útil i racional la neurociència a la pràctica educativa. Aquest pont és la pedagogia i la didàctica.
Amb por o amb alegria
Tradicionalment la pedagogia s’ha basat en treballs fets a l’aula i en l’experiència personal dels pedagogs. Ha donat, i encara ha de donar, molts fruits interessants, però ara, per primera vegada, pot utilitzar
–i ha d’utilitzar– una sèrie de noves dades empíriques, les que proporciona la neurociència. Per exemple, els treballs en neurociència cognitiva han permès explicar científicament per què qualsevol aprenentatge que porti emocions associades es reté molt millor a la memòria i es pot utilitzar amb més eficiència, i també ha explicat per què no s’obtenen els mateixos resultats si es fan servir unes emocions o altres. No genera el mateix efecte en l’estructura cerebral aprendre amb por que a través de la sorpresa i l’alegria, cosa que es tradueix en la gènesi de personalitats diferents. Per una banda, s’han de canalitzar els coneixements en neurociència a través de les pedagogies més adequades, però per l’altra també s’ha de tenir en compte que aquests coneixements ens poden i ens han d’ajudar a perfilar estratègies educatives encara més eficients. I això implica que els professionals de l’educació els han de començar a conèixer.
Dit això, hi ha quatre punts més que vull abordar, però ho faré de manera resumida. Primer, la neurociència és una ciència en creixement, i això vol dir que va aportant resultats nous constantment que refinen i amplien els que ja tenim. Segon, com a ciència que és, no admet dogmatismes. No hi ha ni hi pot haver solucions úniques, receptes que es puguin seguir amb els ulls tancats. El que és important és tenir i compartir aquests coneixements, però no fer un receptari. Si algú ofereix una «recepta» basada en la infal·libilitat de la neurociència, desconfiem-ne.
Tercer, s’han dit moltes coses que no són certes basant-se en suposats coneixements científics, com per exemple el «mite del 10%», que és precisament el que posa en evidència l’article original publicat el 26 de març. Finalment, també hem de ser conscients que el pont que construïm té components ideològics. El cervell és molt flexible i permet aprendre de maneres molt diferents, per exemple a través de la por al fracàs o, alternativament, de l’alegria i la sorpresa, encara que les conseqüències finals seran molt diferents.
Notícies relacionades
En funció de quins objectius ens proposem assolir amb el procés educatiu, el pont que travessi el congost entre la neurociència i l’educació tindrà una forma o una altra. Sigui com sigui, els coneixements en neurociència han vingut per quedar-se, i ja estan començant a implicar petits canvis en la manera com concebem el cervell dels estudiants.
