Adeu al mestre Pániker

Hem formalitzat la realitat per al seu tractament lògic,

però no sabem ja de quina realitat es tracta

Salvador Pániker (a 'Aproximación al origen')

Hi ha filòsofs acadèmics i de raça. Kant o Heidegger van ser excepcions notables a l’unir la seva capacitat creadora amb els seus deures docents, però, per regla general, el filòsof de geni no sol ser un bon comunicador a les aules o un col·lega fàcil. Salvador Pániker va pertànyer a aquesta classe de filòsofs de geni que es va moure als voltants de la filosofia ortodoxa que mai el va tenir en massa consideració. A això van contribuir el seu dandisme, el seu origen mestís i la seva no menys mestissa forma de filosofar sobre el món i els déus a Aproximación al origen, que va ser la seva gran obra.

    

Pániker va tractar dues qüestions que es troben en el nucli del nostre dilema cultural: la innovació i la mort digna, totes dues d’especial interès per al món sanitari en què sempre s’ha apostat per la primera ignorant la segona.

    

¿Podem parlar de la innovació com a miratge? Sobre això va escriure Pániker. La pregunta sembla retòrica perquè estem immersos en la ideologia de la «revolució» científic-tècnica. Però, per poc que la considerem sota el prisma filosòfic veiem la seva substància: ¿qui no dubta sobre la relativitat d’allò que canvia davant l’absolut d’allò que no canvia? Tot i el progrés material, seguim preguntant-nos què és la llibertat i quins límits té; ens interroguem sobre el que està bé i el que està malament o sobre el sentit de tot el que passa. Seguim intrigats, meravellats, angoixats, per l’amor i el desamor. L’angoixa, va escriure Pániker, és un símptoma cultural de l’origen perdut.

    

Va encunyar el terme retroprogressiu per assenyalar la necessitat de vincular el progrés que passa llepant les nostres preocupacions, amb l’origen, amb la realitat originària. Ens proposa, doncs, una cura d’escepticisme per donar sentit a la nostra vida i protegir-la de la debacle moral i simbòlica que ve de la mà de l’així anomenat progrés i del racionalisme dogmàtic.

Per pániker, el progrés no és una màquina prospectiva que arrossega el que troba al seu pas, sinó un deure envers nosaltres i envers el nostre món. El futur com a deure, cosa que ja estava en Meister Eckhart i en la mística oriental i que com a civilització hem oblidat.

    

Aquesta idea de progrés, menys de ciència-ficció i més radical, el va portar a reivindicar la mort digna. Atent al desenvolupament de la Medicina, va preveure, molt abans que els docents de Bioètica, que l’esperança de vida més gran portaria una epidèmia de dolor i discapacitats. La dependència cau sobre l’Estat de benestar com un efecte bumerang del desarrollismo. Les seqüeles dels ictus, la prolongada agonia de pacients amb càncer incurable i la demència d’Alzheimer ens enfronten amb la cara menys amable del progrés sanitari. Pániker va demanar una legislació més d’acord amb el necessari apoderament ciutadà. En el fons, una pròrroga és sempre això, una pròrroga.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

    

He sentit sempre afinitat intel·lectual amb Pániker: l’agudesa en la crítica cultural, la devoció per Wittgenstein i Lévy-Strauss (els problemes sempre són els mateixos; solo canvien les solucions); el seu interès pel saber diferent dels seus estudis universitaris; la seva distància del poder que el va sumar a l’anarquisme de dretes, no ingenu. Una última salutació, mestre.