Un continent en hores baixes
Europa: la reinvenció constant de la ultradreta
Malgrat el que diu avui, els discursos unitaris sobre el continent tenen una dilatada trajectòria en l'extrema dreta
/
Marine Le Pen, dirigent del Front Nacional, vol ser coneguda com a «madame 'frexit'», en al·lusió al seu afany que França trenqui amb la Unió Europea (UE). Possiblement superarà la primera volta de les presidencials franceses del 23 d’abril i les seves tesis tindran un ampli ressò. Així mateix, a Itàlia guanya protagonisme en el debat públic l’'italexit', perquè la Lliga Nord desitja que el país abandoni la Unió Europea i, al seu torn, el complex Moviment 5 Estrelles vol convocar un plebiscit per deixar l’euro. No obstant, és poc conegut que l’actual missatge antieuropeista que emet la ultradreta ha coexistit amb una llarga tradició d’exaltació d’una Europa unida des d’aquest espectre polític.
D’aquesta manera, assenyala l’historiador Roger Griffin, sectors del feixisme italià ja van defensar un «feixisme universal» de caràcter cultural, especialment a través de la revista Antieuropa. Així, el 1931 el periodista Asvero Gravelli va preconitzar la ruptura amb la «vella Europa» burgesa per edificar una «nova Europa» feixista: «Som l’Heretgia de la moderna Europa (…). Instaurarem la unitat religiosa d’Europa per fundar el retorn als ideals», va afirmar. Però diversos factors, especialment l’emergència de moviments feixistes tutelats per Adolf Hitler, van fer que el «feixisme universal» fos desplaçat per l’ideal hitlerià d’un «Nou Ordre Europeu». Sota aquest rètol, assenyala el també historiador Mark Mazower, durant la segona guerra mundial (1939-1945) no hi va haver tant un projecte detallat d’organització del continent com l’afany de crear una Europa al servei del Reich. No obstant, assenyala que certs àmbits nazis van reflexionar sobre un espai econòmic continental amb metes similars a les de la Comunitat Econòmica Europea creada el 1957.
Derrotat l’Eix el 1945, excombatents hitlerians van aprofitar el temor a una agressió soviètica per presentar les Waffen SS (unitats multinacionals de les SS que van combatre al front de l’Est) com una mena d’exèrcit europeu que va actuar com l’avantguarda de la lluita anticomunista. Discursos com aquests van ser reelaborats de diferent forma en la postguerra. D’aquesta manera, els discursos racials que identificaven l’«Europa blanca» amb la civilització occidental (el que podia incloure Sud-àfrica) van coexistir amb els geopolítics.
Així, el 1949, Francis Parker Yockey, un extremista nord-americà nascut el 1917, va publicar 'Imperium'. El seu assaig pretenia continuar 'La decadencia de Occidente', d’Oswald Spengler, i reivindicava la unió d’Europa «des de Gibraltar fins al cap Nord i des dels promontoris rocosos de Galway fins als Urals». Creia que el continent havia de defensar-se del que considerava una nefasta influència sionista i nord-americana. Amb aquest fi, va veure els soviètics com un enemic menor i va tenir contactes amb serveis d’informació del bloc comunista. Va fundar també un efímer i irrellevant Front Europeu d’Alliberament. Yockey es va suïcidar el 1960, després de ser arrestat i empresonat al seu país.
No obstant, la màxima popularització de l’europeisme neofeixista és deguda a l’excol·laboracionista belga Jean Thiriart (1922-1992). El 1963 va fundar Jove Europa, una organització amb seu a Brussel·les que va preconitzar que el continent havia de conformar un bloc polític i econòmic unit i alternatiu tant al comunisme com al capitalisme. Ho va exposar a '¡Arriba Europa! Una Europa unida: un imperio de 400 millones de hombres' (1964). La seva entitat va desterrar la nostàlgia pel nazisme i va adoptar com a emblema la creu cèltica, que aviat es va popularitzar en la ultradreta. Va tenir seccions en 11 països i fins i tot es va plantejar crear Jove Amèrica a l’Amèrica Llatina, d’ideari pròxim al peronisme. Les tesis paneuropees de Thiriart el van portar a contactar amb l’ultranacionalisme que va emergir a Rússia al desintegrar-se l’URSS el 1991.
En definitiva, els discursos unitaris sobre Europa compten amb una dilatada trajectòria al si de la ultradreta. No només això, l’editor John B. Judis ha destacat que el 1985 Jean-Marie Le Pen no s’oposava a la UE al considerar-la un mitjà per facilitar el domini gal del continent i un baluard anticomunista. Va ser l’esmentat col·lapse de l’URSS el que va fer que el lepenisme veiés la UE una entitat amb fins propis i contraris a la sobirania nacional.
Notícies relacionades
La ultradreta, doncs, ha projectat diversos esbossos d’unitat europea, encara que avui les seves formacions exaltin l’«Europa de les pàtries» contra el «superestat» que volen imposar les elits de Brussel·les. Aquests canvis obeeixen a una raó simple: Europa ha sigut i és encara el seu mite mobilitzador transnacional més poderós.
