Al contraatac
'Eurexit'
La Unió Europea no l'hem construït des del cor ni des del cap. Només pensem en la pròpia butxaca
La Unió Europea té els dies comptats. Sí, és només una opinió, però després de veure el lamentable espectacle per part dels nostres representants davant Theresa May, la meva confiança que segueixi funcionant l’artefacte en què estem tendeix a zero. Posar pompa i circumstància a l’entrega de la carta de renúncia del Regne Unit com a soci denota que ni hi ha criteri, ni hi ha pla, ni ningú que calculi les conseqüències del despropòsit. També avui convindria recordar com ha sigut la convivència amb els anglesos. Ells, avantatgistes, mai es van entregar al projecte, jugant a això tan nostre de la puta i la ramoneta. I és que ningú va procurar que el projecte fos sòlid. A ningú li va interessar que el Parlament europeu o les nostres altres institucions comunitàries estiguessin per sobre de les decisions de cada Estat, en pro d’un interès comú que encara ningú ha impulsat ni explicat. La Unió Europea no l’hem construït des del cor ni des del cap. Només pensem en la pròpia butxaca.
Socis dispars i incontrolats; fiscalitats diferents; grups de poder en cada Estat membre mirant de no perdre passada en el seu petit projecte nacional i intentant encolomar la factura al grup. Desconfiança i picaresca. I malgrat tal guirigall, poca cohesió i interessos contraposats, una moneda única. El temporitzador de la bomba fa temps que va iniciar el seu tic-tac.
Delors ja ens va advertir del perill i avui els perills són tots. La nostra fragilitat es tan gran que, després dels anglesos, estem pendents de Le Pen i abans de Grècia. Se’ns apareix l’ombra d’Itàlia, com fa tres anys va sorgir la d’Espanya. La UE no té ni unió ni quòrum. Som socis d’un club de conveniència.
Un galimaties
Com a europeus estem en fals i això es nota en qualsevol detall. A l’independentisme català se l’amenaça amb la sortida de l’euro i d’Europa, al mateix temps que veiem com alguns advoquen per un altre referèndum per als escocesos. El galimaties és de nivell. Ningú es mulla prou perquè ningú sap qui té autoritat per fer-ho i els buròcrates defensen un lloc de treball que cada dia sembla més absurd.
Si ens haguéssim cregut Europa, seríem europeus. Ni espanyols, ni alemanys, ni grecs, ni espavilats: europeus. Iguals. Indistingibles en drets, deures, salaris i prestacions. Però això no va passar i amb els taps immobilistes de cada Estat no succeirà mai. Això del brexit passarà i tornaran una altra vegada amb el tema de l’Europa de diverses velocitats. Interessos monetaris. Negocis. Res més. I, quan un només mira la cartera i no el cor, les seves possibilitats per seguir sent tendeixen a zero. La política segueix sense donar solucions. És més, potser el que aconseguirà és espatllar per sempre una possibilitat que per culpa seva mai va ser: la nostra casa comuna europea.
