Catalunya i la temptació russa

Barcelona a Moscou hi ha més de 3.500 quilòmetres i durant gairebé tot l’any el termòmetre marca 15, 20 o 30 graus menys a la plaça Roja que a la de Sant Jaume. Malgrat això, i de l’immens paisatge rus que «fa pensar en l’alta mar», per dir-ho en paraules de Josep Pla, alguns republicans catalans van buscar en l’Est l’ajuda que no els arribava de l’Oest per fer front a les escomeses de l’autoritarisme espanyol.

Va ser el cas de Francesc Macià i Lluís Companys, amb episodis sobre els quals avui sabem molt més, després de l’obertura (parcial) dels arxius soviètics i del Komintern. I després de la publicació de dos llibres excel·lents: Macià al país dels soviets (Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies) i Falsa leyenda del Kremlin (Josep Puigsech).

Macià va viatjar a Moscou a finals del 1925, acompanyat d’un secretari poeta, per demanar el suport dels bolxevics a un aixecament contra Primo de Rivera. El seu viatge al país dels soviets va ser en blanc i negre, com el que faria Tintín cinc anys més tard, i com el que havien fet Pla i Xammar uns mesos abans. El llavors líder d’Estat Català va anar a Moscou a la recerca d’armes i diners i en va tornar amb una vaga declaració a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya.

Lenin havia mort l’any anterior i el Kremlin era un formiguer de conspiracions. Com a coronel de l’Exèrcit, Macià va voler veure Trotski, per qui sentia admiració, però els dies de glòria del cap de l’Exèrcit roig s’havien acabat. Trostski començava un calvari al qual posaria fi un altre català, Ramon Mercader, 15 anys més tard, clavant-li un piolet al cap. L’avi Macià tampoc va veure Stalin, ocupat a planificar l’eliminació dels seus contrincants. Es va reunir amb Bukharin, llavors aliat de Stalin, i amb Zinoviev, que ja era un cadàver polític.

Ho va fer acompanyat de José Bullejos, líder del Partit Comunista d’Espanya, que s’acabava de crear, i d’Andreu Nin que vivia a Moscou i va fer de traductor. Però Bukharin era dels bolxevics que tot ho supeditaven a la lluita de classes, el menys interessat en la sort de Catalunya com a nació. «El separatista és massa vell i el comunista, massa jove», va gargotejar en una nota despectiva. 

Els bolxevics no entenien les presses de Macià per donar el cop mentre l’Exèrcit espanyol estava enfangat al Rif. I no es van prendre gaire seriosament els informes amb els quals va avalar la seva petició. El cert és que, llegits avui, resulten patètics. Sobretot quan intenta convèncer els seus interlocutors que, una vegada enderrocat el directori militar, «tots els camins quedaran lliures per al nostre ideal i per al vostre». O sigui per a la independència i per al comunisme, una mica més fàcil d’explicar a Moscou que a Barcelona.

Francesc Macià va viatjar a Rússia després de comprovar que la doctrina de Woodrow Wilson a favor de l’autodeterminació dels pobles no es traduïa en un suport a la causa separatista catalana. La seva estada, que va durar un mes, va acabar en fracàs. Com ho va ser l’aventura armada de Prats de Molló. Encara que la història va demostrar, al cap de poc, que de fracàs en fracàs també es pot arribar a la victòria: les eleccions del 1931.

Lluís Companys va sortir al balcó de la Generalitat, puny alçat, al costat del cònsol soviètic a Catalunya, després de comprovar que la intervenció d’Adolf Hitler i Benito Mussolini a favor de Francisco Franco no modificava la política de no intervenció de les democràcies europees. La complicitat entre ell i Antonov-Ovseenko va ser tal que el vell líder bolxevic va aprendre català. I quan va arribar el primer vaixell rus al port de Barcelona, l’esperaven gairebé mig milió de persones, ansioses d’enviar armes al front d’Aragó.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però el vaixell només portava menjar, i les armes trigarien a arribar. Stalin tenia altres prioritats. No enemistar-se amb França i Anglaterra, contenir les vel·leïtats anarquistes, i eliminar el líder del POUM. Ovseenko va viure de prop la soledat de Companys, presoner d’un Govern de la República que no li feia cas i d’una FAI mestressa dels carrers. Va arribar a entendre tant Catalunya, amb la seva tradició anarquista i les seves aspiracions nacionals, que Stalin el va afusellar quan va tornar a Moscou. Com va fer amb Zinoviev, Bukharin i amb gairebé tots els bolxevics de la primera hora.

Amb aquests antecedents, s’entén que, per ara, l’actual successor de Macià i Companys a la Generalitat de Catalunya es mostri caut quan li comenten l’interès de Rússia pel procés polític català. Són altres temps. Ara, qui viatja a Moscou és Marine Le Pen. I els governants catalans prefereixen Brussel·les... i els Estats Units.