Ell

Aquest article podria estar dedicat a donar-li una altra volta al procés, però millor que els eviti el badall per no dir la tortura. El que hagi de ser serà (o no).

Potser estaria bé dedicar-lo a tots els militants del PSC a qui els agradaria sentir Miquel Iceta cridant «Pedro, salva’ns de Susana», però com que això no passarà doncs no cal dir més.

Hi pot haver qui cregui que estaria bé recrear que malament que comença el partit dels comuns i el fred que pot passar Podem fora del colauisme. Ja hi haurà temps per comprovar-ho.

Potser estaria bé insistir que el president de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, no dimiteix per decència sinó per evitar un govern tripartit a la seva comunitat. O també recordar la cara dura del director general de Trànsit. 

Tampoc estaria de més ironitzar l’estona que faci falta amb la tinta dedicada aquests dies al penyal de  Gibraltar o a reconèixer que està naixent una estrella: Alfonso Dastis.

Però no. Les línies que li queden a aquest text estaran dedicades a ell. Viu en un caixer, a la cruïlla entre els carrers de Consell de Cent i Villarroel de Barcelona. És un home ordenat, a qui li agrada tenir una espelma encesa. Guarda els seus llibres en un racó i sempre deixa el seu llit fet. Li agrada llegir el diari i quan fa bo acostuma a asseure’s a fora. 

És una de les gairebé 900 persones que cada nit dormen als carrers de la ciutat. Ell és un dels que veiem cada dia però amb qui intentem no creuar la mirada per no incomodar-nos. Ell té un nom i segur que també una història, però els seus veïns no la coneixem. Només sabem que és un més d’aquest 73% de persones sense sostre que fa més de sis mesos que estan sense una llar a la qual poder tornar.

Notícies relacionades

Llàgrimes per un sensesostre

Dormir al carrer, el nou espectacle de la pobresa

¿Què deu pensar ell del procés, de Susana, de Pedro, del podemisme català o de la corrupció cada vegada que llegeix els respectius culebrons a la premsa? Doncs potser pensa el mateix que vostè, que sí que dorm sota un sostre més o menys digne. Simplement tant li fa perquè ell l’únic que vol en realitat és que el seu avui no sigui pitjor que el seu demà.

Així que li deixaré un exemplar al racó perquè sàpiga que el diari parla d’ell perquè avui s’ho mereix més que ells.