El concepte ou

Tot animal, ja sigui un cuc, un insecte, un peix, un cetaci o un humà, comença sent una sola cèl·lula: l’ou. Aquesta il·lustre cèl·lula, com qualsevol altre objecte, té la seva mida, la seva forma, la seva estructura i, potser, una funció per complir. La mida pot variar molt i hi ha una gran distància entre el límit superior i el límit inferior. L’ou més gran de la creació és el de l’extint ocell elefant de Madagascar, un animal de mitja tona de pes caçat fins a l’extinció durant el segle XVIII. L’ou feia uns 30 centímetres i pesava més de 12 quilos. Recentment, un col·leccionista va pagar 200.000 dòlars per un exemplar que va ser trobat intacte al fons d’un pantà. L’ou més petit tot just arriba a fer una dècima de mil·límetre i correspon a un diminut escarabat. Heus aquí una primera frase per a la memòria: en un ou d’ocell elefant hi caben 12.000 ous de colibrí.

Desafiament següent: incubació fins a l’eclosió. Aquesta fase afecta una altra propietat important del concepte ou: la forma. La més segura és sens dubte l’esfera. Una esfera és la mínima superfície que tanca un volum. És la forma que perd calor més lentament (és la idea contrària a la d’un radiador). I, com tothom potser no sàpiga, és l’ou el que escalfa la gallina i no al revés (segona frase memorable). Un mesurament acurat revela, en efecte, que la temperatura de l’ou és lleugerament més alta que la de la gallina. La gallina evita que l’ou es refredi massa ràpidament. Per la mateixa raó, una manta no escalfa, sinó que reté la calor tant com és possible (la calor sempre flueix des del cos cap a la manta). A més a més, una esfera és també la forma que resulta més difícil de mossegar. Per tot això, per protecció, la immensa majoria dels ous aquàtics són perfectament esfèrics. 

Però tot canvia fora de l’aigua, on la gravetat pot fer que l’ou caigui fatalment del niu. En aquest cas, una lleugera distorsió de l’esfera a favor d’una forma ovoide pot convertir-se en un error salvador. L’ou passa del risc d’emigrar en qualsevol de les infinites direccions possibles al d’emigrar en només una. La conseqüència s’escriu amb una altra sentència memorable: la immensa majoria dels ous aquàtics són esfèrics, mentre que la majoria dels ous terrestres són ovoides.

Objectiu últim: eclosionar i convertir-se en individu autònom. També aquí la diversitat d’estratègies possibles és gran. Es pot confiar el futur de la família a un sol ou que després es cuida i es protegeix amb cura (com és el cas dels pingüins) o, a l’altre extrem, produir-ne milions i confiar que uns pocs tindran la sort necessària per continuar endavant (és el cas dels esturions).

Hi ha curiosos casos intermedis, com els cocodrils, que comencen cuidant amorosament els seus ous i cries però que, a partir de cert punt, se n’obliden, es confonen i poden arribar fins i tot a menjar-se’ls. Un ou es pot definir com un productor de gallines, i una gallina, com un productor d’ous. Això introdueix un cèlebre i antic dilema: ¿què va ser abans, l’ou o la gallina? Des de Darwin el dilema té solució i s’expressa segons un quart aforisme: primer va ser l’ou, però no era de gallina.

Resulta curiós constatar que en el món de les plantes les llavors representen la fase més resistent davant la incertesa del medi. Però és justament durant aquesta etapa quan l’ens viu es mou i quan intenta colonitzar nous territoris. En canvi, en el món animal passa al contrari: els ous representen la fase més fràgil i de màxima immobilitat. En suma: l’èxit d’una planta és una qüestió de llavors; el d’un animal és més aviat una qüestió d’ous. No obstant, ous i llavors comparteixen una cosa important: el seu alt poder nutritiu per suportar el sistema entre el moment de la concepció i el de l’eclosió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No és estrany, doncs, l’altíssim valor que tenen els ous per a l’alimentació animal i humana. No es pot concebre la gastronomia, sobretot la rebosteria, sense l’existència del concepte ou. ¿De quantes maneres es pot menjar un simple ou? Es pot fer un ou ferrat, un ou dur, un ou passat per aigua, un ou escumat, una truita, un remenat… Amb l’ou també es poden fer una gran varietat de salses, arrebossats, conserves, salaons, fumats… Arribem així a una última sentència il·luminadora: el remenat el va inventar un geni atordit pel fracàs d’una truita.

Facultat de Física de la UB.