Diferències entre el bomber i el periodista

Diversos membres del premi Ortega y Gasset de Periodisme d’Investigació (periodistes i no periodistes) ens ho vam confessar en la sessió de votació: semblava que estàvem revivint la seqüència argumental de Spotlight: exposició, nus i desenllaç. L’any 2002, un reduït equip de reporters de la unitat d’investigació del Boston Globe va destapar els escàndols de pederàstia comesos durant dècades per capellans de la regió. La publicació dels fets –que va donar lloc primer a un premi Pulitzer i després a una estupenda pel·lícula guanyadora de dos Oscars– va sacsejar l’Església catòlica mentre que l’arxidiòcesi de Boston feia esforços ímprobes per ocultar-la.

Però ara no era a la llunyana Massachusetts sinó a la immediata Catalunya. Les analogies semblaven evidents. Per part dels implicats, dècades de silenci (almenys 30 anys); molts protagonistes (40 víctimes i una dotzena d’acusats); una altra estratègia d’ocultació, en aquest cas per part dels germans maristes; i el mateix debat social que als Estats Units: ¿són esdeveniments aïllats o reflecteixen alguna malaltia social més profunda?

La pederàstia incorpora un conflicte de poder en el qual una de les parts és molt feble i l’altra, la dominant, la que abusa. No em resisteixo a reproduir les preguntes que, segons el director d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, van intentar respondre els reportatges premiats, com a guió argumental dels treballs: ¿va ser un cas aïllat?, ¿hi va haver més víctimes d’abusos sexuals que per por van callar i ara estan disposats a delatar els depredadors?, ¿va fer alguna cosa la direcció de l’escola al conèixer els fets?, ¿es va encobrir aquest i altres pederastes per part de l’orde religiós?, ¿van funcionar els protocols de prevenció de la Generalitat?, ¿quin paper hi va tenir l’Administració tractant-se de centres concertats?, ¿està dissenyat el Codi Penal per facilitar la denúncia dels depredadors?

TENACITAT I SEGUIMENT

Per part de l’equip de reporters que va seguir el cas Maristes, l’os del gos: tenacitat i seguiment, amb l’ànim de fer d’un fil molt fi un embull, si així ho mereixia l’assumpte (¡que bons periodistes: van deixar escassos interrogants!); l’horror quotidià en les seves investigacions (violacions, masturbacions, fel·lacions..., d’adults a menors); i també la complicitat de la seva redacció i la seva direcció professional en un exemple de treball col·lectiu. L’única manera d’exercir el bon periodisme consisteix a donar la veu a les víctimes i als acusats, i com a corol·lari, servir la societat.

Enmig de la marabunta en la qual estan immersos els mitjans de comunicació i els periodistes, arrossegats per la crisi econòmica i la revolució tecnològica que ha comportat internet, de tant en tant convé aturar-se i tornar al principi. El cas Maristes ens proporciona l’ocasió. Ja fa gairebé dues dècades que David Randall va publicar El periodista universal, llibre en el qual, sense solemnitats, ens va recordar que l’ètica del nostre ofici s’ha de concebre com un conjunt de maneres prudents d’actuar.

Entre aquestes maneres, algunes que venen al cas: els periodistes només han d’estar al servei del seu diari i dels seus lectors; tota informació ha de ser una recerca honesta de la veritat (encara que vagi en contra de les nostres més arrelades conviccions); no sotmetre les informacions a l’aprovació ni al veto de cap persona aliena al mitjà; no servir-se del poder de la premsa per emetre amenaces o obtenir beneficis; no extreure informació a la gent mitjançant enganys; no inventar ni millorar les informacions; corregir sistemàticament els errors (el periodisme és el primer esborrany de la història)… Aquest manual ens ensenya que el bon professional ha de ser com el nen del conte de Hans Christian Andersen sobre el vestit nou de l’emperador, que diu coses que no se’ls han acudit a ningú o que ningú s’atreveix a dir.

AVÍS A MITJANIT

Notícies relacionades

Ja els dono les gràcies per vostès

Una amargura persistent

La sèrie de treballs i el seguiment del cas Maristes per part dels reporters d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA actualitza la definició de l’ofici de periodista que va fer algun periodista americà de qui no recordo el nom: quan rep un avís a mitjanit, un bomber només s’ha de posar els pantalons i apagar les flames; un periodista ha d’explicar als seus lectors qui ha provocat l’incendi i per què.

En opinió del jurat dels Ortega això és el que van fer els reporters d’aquest diari. Ens van fer veure el teló de fons. Cada dia ens flagel·lem sobre la situació del nostre ofici. Fem avui una excepció: enhorabona, companys.