Culte a la barroeria

Un escriptor pot jugar a ser déu. A un vell flac, xacrós i malhumorat que s’entreté robant el diari dels veïns o llençant ampolles de vidre tacades d’oli al contenidor de paper, pot convertir-lo en un heroi amb un gest, amb una paraula. Vinga, li va dir l’ancià a aquell nen, tan escanyolit com ell, que no s’atrevia a passar al davant d’una colla d’adolescents fanfarrons. Però, ¡ai!, resulta que el vell en qüestió surt un dia als diaris i l’identifiquen com un antic comandant nazi. ¡Adeu a l’empatia!

Amb únicament un grapat de paraules, la simpatia i l’hostilitat es marquen un ball i una pot acabar ocupant el lloc que abans era de l’altra. L’aspre interrogatori de Gabriel Rufián a Daniel de Alfonso, exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, no tenia cap intenció de servir el ciutadà. El diputat d’Esquerra Republicana va ser l’alegria dels seus seguidors. Sens dubte, sap personificar com ningú cert llenguatge, agressiu, impertinent, forjat en l’insult de les xarxes. Que es convertís en l’estrella mediàtica de la comissió d’investigació és tota una fita per a ell, no tant per a la societat.

Notícies relacionades

Rufián reobre el debat sobre la crispació al Congrés

Rufián: "Em sorprèn que es parli més de mi que d'uns senyors que van conspirar al seu despatx"

De Alfonso i el seu joc brut, les seves fanfarronades sobre els suposats èxits de la seva croada contra la Catalunya amb pretensions independentistes, aquest «els hem destrossat el sistema sanitari», es mereixien un atac més treballat, més afinat i menys propi d’una barra de bar de baixa estofa. Les víctimes dels insults acostumen a provocar simpatia. I De Alfonso no hauria d’haver acabat en aquest costat del ball.

L’agressiva vulgaritat de certs programes estrella de la televisió s’està traslladant al terreny de la política. Se suposa que és l’estratègia d’alguns líders que pretenen ser tan populars com els mediàtics de la vulgaritat. Tot molt instructiu. Sens dubte, els professors d’institut deuen estar encantats d’aquest culte a la barroeria. A més de ser princeses del poble o goril·les de plató, els seus alumnes ara voldran emular també els polítics que han traslladat els escarnis de Twitter a les institucions. ¿Per què no a les classes?