L'adeu d'ETA

Costa trobar cartes dels lectors que parlin d’ETA els últims anys. Recentment, hi ha hagut referències a la banda terrorista a compte de Cassandra i Carrero Blanco. Fa poc menys d’un any, quan Arnaldo Otegi va visitar el Parlament. No gaire més. ETA fa temps que va deixar de ser un tema important en la conversa pública. I també en la política. Espanya ja suma tres campanyes electorals consecutives en què a penes hi va haver referències al problema del terrorisme. Avui, quan es parla del flagell del terrorisme, ens referim al gihadista, no al d’ETA. I enmig d’aquesta indiferència, ETA es desarma.

    

El país en què ETA entregarà les armes avui ja no és el mateix que la banda terrorista va omplir de sang. Els records de molts espanyols estan plens d’imatges d’horror: la d’Hipercor, el blanc i negre, el fum. La de Vic, icònica, el guàrdia civil ple de sang amb la nena als braços. La de la manifestació després de l’assassinat d’Ernest Lluch. La del cartell amb la cara de Miguel Ángel Blanco. La de la mirada d’Ortega Lara. La de desenes de cadàvers coberts amb un llençol, la bala a la nuca, el bassal de sang. La de les mans blanques. 

    

Juntament amb les fotos, hi ha paraules. Terrorista. Abertzale. GAL. Guerra bruta. Intxaurrondo. Impost revolucionari. Kale borroka. Ja n’hi ha prou. Hi va haver un temps en què als noticiaris no es parlava de res més. Els comandos desarticulats. Els detinguts. Les fotos de terroristes buscats, cada vegada més joves.  Les víctimes. Els que vam créixer als 80 i vam entrar en l’edat adulta als 90 ho vam fer amb el teló de fons d’ETA. Cadascú ho explica com ho sentia, ho vivia, ho interioritzava. A ningú deixava indiferent. I avui, ETA es desarma. Tan llunyà que semblava llavors aquest dia, i ara que ha arribat gairebé és igual.

    

No és igual, per descomptat. Hi ha víctimes, per començar, a les quals s’ha de donar el just reconeixement i importància. Hi ha una bretxa social, i un conflicte polític, i la justícia és imprescindible i la reconciliació és necessària. Convé no oblidar, a més a més, el que va succeir, el què, el com, el per què, el quan, l’on, i el qui. Hi va haver terrorisme i guerra bruta, assassinats i tortures, política còmplice i silencis eixordadors.

    

«El mig segle de terrorisme sofert a Espanya per part de la banda d’assassins malvats d’ETA, deixa en el seu camí un miler de morts, centenars de ferits, famílies destrossades i por, molta por entre la societat basca. Crims inútils, segrestos, tortures, extorsions i xantatges sembrant el terror entre propis i estranys», va escriure Joaquín Hernández Pérez, de Santa Cruz de Tenerife, fa uns dies. «Molts bascos estiuejaven en pobles de Castella i Lleó durant la seva infància i adolescència. Desitjàvem que arribés l’estiu per anar al poble dels nostres pares, avis o oncles, però desgraciadament havíem de sentir comentaris com: ‘Tots els bascos haurien d’estar morts’. El 1988 i 1989, vaig residir a Londres. El meu cap em deia ‘terrorista’. Mai em va ofendre, perquè aquells assassins no em representaven ni a mi ni a la gran majoria de bascos. La vida em va portar a Catalunya, on segueixo sentint-me basca i creient en la pau i la tolerància», va escriure Rakel Calle, del Vendrell, en una carta publicada el 2015.

Notícies relacionades

Desarmament d'ETA: últimes notícies en directe

ETA anuncia que és ja "una organització desarmada"

    

ETA entrega les armes, i hi ha un vessant del seu record i de les seves accions amb el qual han de lidiar la política i la justícia. Però hi ha una altra part del treball que correspon als ciutadans, a la societat. A la basca en primer lloc, per descomptat. Però també a la de la resta d’Espanya. Convé no condemnar ETA a la indiferència per no repetir errors, per saber veure senyals, interpretar missatges, alçar la veu quan toca, no buscar refugi ni empara ni coartada en el silenci. La violència de tot signe tot ho envileix. Convé saber reconèixer-ho. ETA es desarma, i és un dia històric.