Per l''amnistia del cor' a Euskadi

L'endemà del dijous 20 d'octubre del 2011, data en què ETA va anunciar que deixava definitivament les armes (que sembla que entrega aquest dissabte, tot i que -no siguem ingenus- no les que serveixin per aclarir les causes pendents), vaig participar en un programa de TV-3 a Barcelona. Al plató hi havia Eulàlia Lluch, una de les filles d'Ernest Lluch. L'Eulàlia va animar la societat basca a parlar i dialogar sense desitjos de venjança sobre el futur obert. Cap paraula de més, cap manifestació d'odi, cap desqualificació innecessària, res que ningú es podrís a la presó. Deia que, des del seu punt de vista, el que procedia era el que el seu pare va defensar amb tenacitat i coratge, i amb molta incomprensió. Ens va impactar als quatre que érem al plató.

El 7 de novembre del 2013 es va presentar a la universitat de Deusto la iniciativa Glencree, que funcionava discretament des del 2007, posant en contacte experiències de víctimes de diferents victimaris. Aquell dia van intervenir Fernando Garrido, fill del governador militar de Guipúscoa, que ETA va assassinar el 1986, i Asun Lasa, germà de Joxan, torturat i assassinat per la Guàrdia Civil en el que ha passat a la història com el 'cas Lasa i Zabala'. "Conèixer de prop que a l'altre costat també hi ha dolor em va ajudar a veure que hi ha molt patiment en les diferents violències i no només en la que jo he patit", va dir Garrido. 

L'ESTAT I ELS MALTRACTAMENTS

És el reconeixement, encara no assumit per moltes persones, que hi ha altres víctimes, encara que ja sabem que el món d'ETA, gràcies a aquestes altres víctimes, intenta legitimar el seu terrorisme i construir un relat que el dilueixi en "la violència patida al País Basc". Només convencerà els seus. L'assignatura pendent de l'esquerra 'abertzale', avui Sortu, és dir, senzillament, que la violència terrorista és condemnable. Com ho és que l'Estat reconegui, d'una vegada per sempre, que alguns membres de les forces de seguretat van aplicar la tortura i els maltractaments. Soc plenament conscient que dient això em tractaran d'equidistant. Ja ho tinc assumit. La meva posició l'he desenvolupat en un llibre amb un títol que reflecteix bé el meu pensament: 'Tras la losa de ETA'. 

EXERCICI DE VERITAT I HUMILITAT

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mirant al futur, Euskadi necessita revisar la seva història, aixecar el vel dels silencis sobre totes les víctimes. Necessitem conèixer la veritat. Tota la veritat. Euskadi necessita un enorme exercici de veritat i humilitat. Necessitem desenterrar tanta misèria, tant oblit, tant odi, tant fanatisme. Necessitem escoltar més relats, molts relats de tanta gent que ha patit tant. Sense descartar a ningú. Necessitem la veritat, sí, en pro de la conciliació, en el marc indefugible d'una justícia, decididament restaurativa. 

En fi, necessitem transitar de les memòries, individuals o col·lectives, sempre parcials, a la història amb majúscules, escrita per professionals no excessivament ideologitzats. Però exigirà temps. Una generació com a mínim. ¿I si mentrestant intentéssim aplicar la dimensió revolucionària del perdó, l'amnistia del cor?