Una gran família

Vaig passar tota la meva infància i adolescència explicant que no, que els meus germans no eren germans de pare i mare, però sí, que eren els meus germans, i sí, vivíem junts, i no, no teníem el mateix pare, i no, no eren els meus germanastres, eren els meus germans, i sí, els estimava com si fossin germans de pare i mare, i no, el cognom no era el mateix, i sí, coneixia el pare dels meus germans, i fins i tot els germans dels meus germans, i no, els germans dels meus germans no són els meus germans.

Ara, d’adulta, quan ja no fa falta que doni tantes explicacions sobre els meus germans, les dono amb la meva fillastra. Com diu Berta Rubio Faus (impulsora de Va de papus), quan veus una família enllaçada pel carrer, com s’acosten, com es comporten, sembla una família tradicional, però així que els tens al costat te n’adones.

No, no és la meva filla, sí, ens portem bé, sí, tenim custòdia compartida, no, no tenim problemes, sí, ens va costar una mica al principi, sí, semblo la seva mare, i sí, l’anomeno fillastra perquè encara no hem trobat una paraula perquè la gent ens emparenti. Els primers dies, tant en un cas com en l’altre, perds molt de temps explicant-te, perquè vols que la gent sàpiga la veritat, però amb els anys t’adones que no, no importa, són els meus germans, i no, no importa, no és la meva filla però com si ho fos. Sempre he reivindicat la paraula madrastra, la faig srevir amb naturalitat per treure les pors i els prejudicis a la gent. La meva fillastra i jo a vegades ens hem vist obligades a matisar, sobretot ella quan parla amb els seus amics: soc la seva madrastra, però la tracto bé. La gent al nostre voltant se sorprèn que la usem amb normalitat obviant la càrrega negativa, però és que les famílies enllaçades és l’únic que pretenen: normalitat. O bé explicant-se reiteradament o bé seguint el corrent als que creuen que som germans de pare i mare o mare i filla. Tant se val.

En aquests moments, circula per les taules de novetats un llibre que necessita el mateix que les famílies com la meva: explicacions, instruccions, i les primeres vegades no quadra res. Quan comences a compartir la teva vida amb els fills de la teva parella passa: no tens ni idea de com t’ho has de fer perquè la vida familiar flueixi. Passes gran part del temps en tensió, confiant que cuidant i estimant els nens les coses es posin al seu lloc. A vegades es posen al seu lloc, i altres vegades, no.

En la majoria dels casos, els nens són els que menys oposició afegeixen a la situació, són els primers a simplificar el conflicte i a adaptar-se a la nova escena familiar. Quan un nen no hi posa de part seva, és fàcil: ens hem de fixar en els seus progenitors per saber què està fallant. Aquest llibre que s’obre al revés i es llegeix de dreta a esquerra, aquest llibre amb el llom mal col·locat i amb una maquetació del dimoni, es titula Enllaçar-se i altres embolics. Són deu relats que parlen, en positiu, de la diversitat familiar. A diferència de la majoria de llibres que tracten aquest tema –escassos, per cert– que ho fan des del conflicte, el dramatisme i la impossibilitat... aquests deu relats, a més d’usar una terminologia amable –mares, pares i fills afins; avis, oncles, nets i nebots afins; mamus i papus– tenien com a requisit acabar bé. El llibre pretén, des del títol passant per les històries i acabant pel funcionament de l’objecte, rendir homenatge a les noves famílies, les que necessiten un arbre genealògic més ampli, amb notes als marges, per ser compreses. La gran família. Vam començar sense manual, anem improvisant sobre la marxa, ens enfrontem a la gelosia, les manies, els problemes sense resoldre i els conflictes de lleialtat entre adults. Ens conciliem no solament amb el món laboral, sinó també amb un altre univers paral·lel que és la casa de l’altre progenitor.

Notícies relacionades

Catalunya lidera els divorcis amb custòdia compartida

Twitter era una cerveseria de Múnic

Lluitem per trobar diminutius i noms afectuosos per aplicasr al dia a dia. Ens esforcem per no fer diferències entre sang i no sang. Quadrem agendes, mirem al mil·límetre les vacances, dupliquem motxilles d’entrenament i jaquetes d’hivern. Eduquem en conjunt, per duplicat i, a vegades, en contradicció. Pel mig, no ho oblidem, unes persones s’estan formant... i ens necessiten. Ens necessiten a tots: pares, mares, papus i mamus, sis avis, deu cosins germans i sense agermanar. D’això vol parlar aquest llibre d’Elpoblet edicions (benèfic, a més): de la normalitat que necessitem i del gran buit que hi ha en la ficció. Igual que les paternitats dels col·lectius LTGB o els grups de suport de famílies d’adopció o acollida, els afins hem d’organitzar-nos. I això és el que pensem fer.

Escriptora.