Cor de vidre, cor de ferro

“Hola, soc Carme Chacón”, em va dir una veu per a mi llavors desconeguda, que em va invitar a visitar-la al seu despatx del Ministeri de Defensa. La sorpresa es va multiplicar quan em va oferir convertir-me en la seva directora general de comunicació. Tenia un enorme magnetisme personal.

Vaig demanar uns mesos per estudiar la meva nova missió, però el 3 d'octubre del 2009, dia en què van segrestar l'‘Alakrana’, el telèfon em va posar ferms. Van ser uns mesos duríssims per a Carme, d'intenses negociacions amb la UE, amb l'OTAN, amb les famílies, amb la patronal pesquera; de coordinació amb la Moncloa i els diferents ministeris implicats. El seu afany era no només portar sans i estalvis tots els tripulants del pesquer sinó també donar seguretat a un sector molt important per a Espanya que els pirates somalis havien posat en la corda fluixa.

RECOLLIR ELS CAIGUTS, UN DEURE SAGRAT

Si la situació a l'Índic era delicada, a l'Afganistan es deteriorava per moments. Aquell mateix octubre del 2009 moria en un atemptat a Herat un caporal de l'Exèrcit de Terra, i durant els 10 mesos que vaig estar amb ella van morir dos militars més en aquell país centreasiàtic. A més, a Haití quatre van perdre la vida a l'estavellar-se un helicòpter que col·laborava en el suport a les víctimes del terratrèmol que va arrasar aquell paupèrrim país caribeny.

La Carme mai va dubtar a anar a recollir als caiguts. Considerava que era el seu deure més sagrat. Ella els havia enviat a la missió en què havien perdut la vida i sentia que tenia la responsabilitat d'entregar personalment els cossos i plorar les pèrdues amb les seves famílies. Aquelles trucades que li anunciaven l'horror d'una mort eren el que pitjor suportava de tota la seva feina. L'afectaven en gran manera. Es desfeia en llàgrimes abans que ningú ho sabés per mantenir-se serena durant els actes institucionals.

Va ser una 'generala' amb comendament en plaça, però pròxima a la seva tropa. Un dels seus esforços més grans va estar destinat a connectar la ciutadania i les Forces Armades. Considerava fonamental que els espanyols veiessin els seus militars com els garants de la seva seguretat. Per això, des de la seva posició va impulsar que el Congrés i el Govern reconeguessin la feina de la Unió Militar Democràtica (UMD) per democratitzar l'Exèrcit de la dictadura. Crec que un dels dies en què la vaig veure més feliç amb el seu treball va ser el 17 de febrer del 2010, quan va condecorar els fundadors de la UMD, als qui va dir “catorze valents”.

MEMÒRIA, CAPACITAT I HUMILITAT

Em sorprenia la seva memòria, la seva capacitat i la seva humilitat. La Carme era una petita gran dona, amb cor de vidre, encara que ella el veia de ferro. Era vital, sense fronteres, disposada a arribar on fos necessari. Tenia un caràcter d'acer, que només fonia el seu adorat Miquel. Sempre va estar orgullosa de ser la primera ministra de Defensa d'Espanya i d'haver jurat el seu càrrec embarassada.

Notícies relacionades

Les reaccions a la mort de Carme Chacón, en directe

La commoció per la mort de Carme Chacón tenyeix les primeres pàgines

Era una socialista convençuda que els espanyols ens mereixíem un Govern que defensés la igualtat de gènere, el matrimoni entre persones del mateix sexe, una millor distribució de la riquesa i moltes altres lleis socials. Per això el seu intent de saltar al lideratge del partit.

Carme, te n'has anat massa aviat. Ens has deixat un immens buit.