Eutanàsia

Eutanàsia. La paraula que fa tanta por als nostres polítics més conservadors torna a estar sobre la taula política després d’una proposta d’Units Podem i de la impactant mort de José Antonio Arrabal. Per tranquil·litzar els que s’escandalitzen només d’anomenar-la, s’ha de recordar que l’eutanàsia no és obligatòria. Però si fos legal a Espanya, la decisió de José Antonio d’anar-se’n abans que la seva esclerosi lateral amiotròfica (ELA) l’esclavitzés del tot no hauria hagut de ser clandestina ni precipitada ni executada en soledat perquè la seva família no se’n veiés compromesa. Hi ha molta gent presonera en un cos malalt sense solució que veu com la resta li impedeix anar-se’n amb dignitat, amb la mort més dolça possible i amb totes les de la llei. I és que en un Estat laic, les conviccions d’alguns no s’haurien d’imposar sense més ni més. De manera que el diàleg i el debat al Congrés són necessaris. L’eutanàsia no s’aplicarà mai als que no la vulguin, però deixem que la resta guanyi llibertat i poder de decisió sobre una cosa molt seva: la seva vida.

Abordar-ho des de l’egoisme

Ni que sigui per Ramón Sampedro o José Antonio Arrabal, el debat ja s’hauria de fer, i que se’n derivés una llei. Però si malgrat això els més insensibles a la voluntat de l’altre s’hi segueixen oposant, els proposo que ho abordin des de l’egoisme. Que pensin en la seva cartera i les seves prestacions estatals. ¡Tot el que s’estalviarien si permetessin que els que així ho desitgen puguin anar-se’n ben atesos abans d’hora! Amb un fons de reserves bancàries sense fons, un sistema de pensions en fallida i una esperança de vida cada vegada més gran, un debat bàsicament social i filosòfic també pot ser econòmic per als més obtusos. El meu enyorat Carles Flavià posava humor i filosofia al tema en un dels seus monòlegs. Veient que cada vegada vivíem més anys, s’imaginava un sàtir com a ministre d’Economia que advocava perquè cada any la grip arribés forta i violenta o que els viatges de l’Imserso fossin accidentats per quadrar els números. «¡Van darrere del jubilat!», denunciava Flavià entre l’aplaudiment del públic. Doncs bé, aquí, que parlem d’una cosa més seriosa, deixem que les decisions sobre la nostra mort recaiguin en nosaltres més que en els ministres. Decidim-ho nosaltres i no la fatalitat.

Notícies relacionades

Eutanàsia, ¿estem preparats?

Twitter era una cerveseria de Múnic

  

 Ja que del tràngol de la mort no ens podrem escapar, millor que ens guiïn l’humor, la dignitat i una llei que ens empari a tots. L’altre dia van debatre la qüestió a TV-3 i una convidada va obrir molt més el camp de joc. ¿Per què limitar la nostra llibertat a decidir sobre la nostra mort només en cas de malaltia? ¿Per què deixem que sigui ella la que marqui el debat i no sigui suficient la nostra decisió sense que la malaltia ens condicioni? El debat està servit. Pensem en el que no pensa com nosaltres i comencem un diàleg ara. És de llei.