El golf

L’única vegada que he estat en un camp de golf, un soci de l’entitat em va proposar de fer un parell de cops. No en vaig fer un parell. Ni tan sols un. No en vaig fer cap. Vaig ser incapaç de demostrar el meu 'swing', tot i que en sabia els moviments (els havia vist manta vegades), tot i que em pensava que, almenys teòricament, era capaç d’iniciar el recorregut. Amb prou feines vaig ser capaç d’aixecar la fusta i ja no parlem de tocar la piloteta. Un fracàs. Vaig haver de reconèixer que l’únic golf que podia jugar era el mini, una activitat que no és habitual en els meus moments de lleure, però que, de tant en tant, practico.

Notícies relacionades

Sergio García es consagra als 37 anys amb el seu primer Masters

García: "És fabulós unir el meu nom als de Seve i Olazábal"

Explico tot això per demostrar que no sóc un fanàtic i per dir, tot seguit, que em vaig quedar enganxat a la pantalla de la tele durant la retransmissió de la final del Masters d’Augusta. Algú pot pensar que és la cosa més avorrida del món –i no penso entrar en cap discussió: n’admeto la possibilitat– però reconec que feia temps que no m’embadalia tant amb un esport.

La tensió del primer llançament (la necessitat d’enfocar bé l’assumpte d’entrada); la gràcia de l’'approach' (continuïtat de l’estil); la subtilesa del 'putt' (el control de les distàncies curtes), em van captivar, com ens captiva la persistència del treball i el geni en l’art. El vol majestuós de la pilota, suspesa en el cel, quasi ingràvida, es concreta en la definició de la incertesa quan toca el 'green'. El golf és una poètica.