'Sin tu latido'

Amics, companys i adversaris s’han mostrat commocionats per la mort de Carme Chacón. Més enllà de les disputes, de les renyines, dels enfrontaments pel poder, el que queda és el lament per una dona jove que desprenia vitalitat i per un nen que potser encara no comprèn el buit que s’obre al seu davant. Al final, la mort ens despulla de les ambicions i presses, dels èxits i fracassos, de tot allò que sembla tan urgent, imprescindible, d’aquella inquietud que devora els minuts, els dies, els anys…

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No podem viure amb el pes de la mort a cada instant. Ens ofegaríem en la melancolia. Però n’hi ha prou d’aturar-nos un segon i recordar la finitud de la vida, tenir present el privilegi d’estar viu, per canviar la mirada. Que fora de lloc que sembla el tuit de burla, el comentari feridor quan, de sobte, sabem que ja no queda alè en aquella cara convertida en passat. El condol sempre és amable i, davant la mesquinesa de les informacions en vida, afloren les bondats de la persona finada. Llavors, potser ens adonem que estàvem més pròxims a ella del que crèiem, del que volíem. I potser descobrim que haurien existit territoris per explorar junts. 

'Qué terriblemente absurdo es estar vivo, sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido', canta Luis Eduardo Aute. No, la vida mai és absurda. Només és absurd oblidar-nos del que podem compartir, de la gran quantitat de coses que podem construir.