Roses a terra

Ha mort Carme Chacón. És molt estrany dir això. Sona incomprensible. Tenia 46 anys, i per la seva vitalitat semblava encara més jove. El dilluns 10 vaig anar a la seva vetlla a la seu socialista de Ferraz. L’última vegada que havíem estat juntes en un acte polític va ser a la seu del PSC a Barcelona en la penúltima campanya electoral, la que al PSOE li va anar tan malament a tot el territori. Hi vaig anar de públic, a sentir-la i recolzar-la. Ara s’ha mort. No hi haurà més mítings ni més missatges seus al nostre xat d’amigues.

 Fa set dies vaig estar a Ferraz acompanyant el seu cadàver, el seu cos. També hi vaig anar perquè volia que la gent del carrer, els ciutadans que hi entraven, em veiessin al costat d’altres cares conegudes i sabessin que li teníem molt de respecte, com a guàrdia de corps. Vaig estar asseguda amb Rosa Aguilar, que estava molt impressionada, perquè ella va perdre el seu pare exactament amb la mateixa edat que té el nen de la Carme, 9 anys. Totes dues guardàvem silenci sense integrar-nos als grups, on la conversa inevitablement aviat lliscava cap a aspectes trivials, com a totes les vetlles. I com a totes les vetlles del nostre país, ningú organitzava res. A mesura que el dia va anar avançant, les converses es van anar  incrementant i la solemnitat diluint-se, com si ens acostuméssim a tenir el fèretre allà, com un moble de fusta que no tenia res a veure amb la Carme. Però hi tenia a veure. La jove dona era a dins, encara que fos molt difícil creure-ho. A mesura que es consumia la lenta jornada, les flors de les corones anaven inundant de perfum la sala, i això era bo, era una forma d’expressió potser espiritual més ajustada al que ens passava per dins. En un moment donat, algú sense voler va donar un cop amb el peu a un cavallet i una de les corones va caure. Les roses es van escampar per terra. Com que era a la part lateral, només ens en vam adonar els que érem a prop. No va tenir importància. Va passar perquè hi havia molta gent.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

HIi vaig veure moltes persones conegudes. Hi vaig veure gent que plorava sense poder-se contenir. Gent que els diaris no han citat perquè ja no ocupen càrrecs, no remenen les cireres ni estan en les polèmiques. Però van anar-hi. Vaig sostenir la mà de Montilla, que me la va agafar fort sense dir-me a penes res, perquè l’expresident és així i a mi m’agrada la seva contenció, tan contrària al que es pressuposa en un polític. Hi vaig veure Teresa Cunillera, que és la persona que va presentar Carme Chacón a Zapatero, en aquella època tan llunyana. Plorava desconsolada abraçada a la mare de la Carme, perquè en certa manera se sentia també mare, almenys política, de la precoç militant del PSC que la Carme havia sigut. Hi vaig veure Carmela Silva, que era portaveu del PSOE al Senat en l’última etapa de Zapatero i ha superat un càncer, i estava desfeta de pensar que ella vivia i la Carme no ha tingut aquesta oportunitat. I hi érem nosaltres, els seus companys de l’últim Gabinet de Zapatero, els que vam viure la debacle, la persecució implacable interna i externa que va ser el final de la seva presidència. Teresa Fernández de la Vega, Fran Caamaño, Antonio Camacho, Valeriano Gómez, Beatriz Corredor, Miguel Sebastián, Gabilondo, Cristina Garmendia... També hi vaig veure alguns dels que li havien posat entrebancs a la Carme al llarg de la seva carrera i no crec que les llàgrimes als seus ulls fossin falses, sinó provocades per la por i la mala consciència.

La Carme, potser perquè havia jugat seriosament a bàsquet, tenia un esperit bastant més esportiu que jo. Sabia que als partits polítics no tots juguen net i encaixava els seus estratagemes i les subsegüents derrotes amb una gallardia que a mi em falta. Jo crec que tots els que ploraven a Ferraz ploraven de veritat, perquè la inesperada mort de la Carme el diumenge 9 d’abril va ser una frenada amb volta de campana enmig de l’autopista. Tu també moriràs, sembla que ens deia aquell taüt, una cosa en què no sé si pensen gaire els ambiciosos, els que els atrau més el poder que resoldre problemes. Junts i barrejats amics i enemics, els que s’han distanciat amb els que s’han convertit en aliats circumstancials. Ella hauria sigut més bona presidenta que molts d’ells, més justa, més honrada. Vaig veure dilluns a Ferraz la conclusió d’un cicle, el final d’un temps. Vaig veure que, almenys per mi, la Carme s’emporta un PSOE amb ella i que el que vingui després serà definitivament una altra cosa.