El pla antimunicipalista de Montoro

Aquests dies veiem com Cristóbal Montoro pressiona ajuntaments perquè compleixin amb el sostre de despesa. A Madrid el regidor d’Economia, Carlos Sanchez Mato, ha proposat desobeir la norma, i l’ha desautoritzat  l’alcaldessa Carmena. ¿Què hi ha al darrere d’aquest sostre que tants maldecaps dona a molts ajuntaments?

Tot va començar el 23 d’agost del 2011. El llavors president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va promulgar una reforma exprés de la Constitució, votada pel PSOE i el PP,  que blindava el pagament del deute per sobre de qualsevol despesa. No tan sols el Govern, sinó també les autonomies i els ajuntaments quedaven sota la doctrina de l’estabilitat pressupostària. És a dir, obligades a controlar dèficits i pagar el deute per sobre de tot.

La doctrina 'austericida' de la troica es convertia en llei. Concretament, en la llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera i llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, amb les quals Montoro va desenvolupar l’article 135 de la Constitució. Totes dues són una insofrible cotilla legislativa a l’autonomia i a la sobirania municipal. Per la llei d’estabilitat pressupostària el Govern fixa el sostre de despesa, és a dir, limita els diners què es poden gastar les administracions cada any.

En alguns ajuntaments, una gestió eficient, intentant no desatendre les necessitats socials, sense despeses supèrflues i personals, sense inversions en infraestructures grandiloqüents i inútils, i sense endeutaments absurd, ha fet que el nou municipalisme obtingui resultats molt positius. Tenen superàvit. Redueixen el deute. Paguen els proveïdors a temps. I augmenten la despesa social.

Llista limitada

Tot i això, aquesta bona gestió queda bloquejada pel sostre de despesa (entre altres regles 'made in' Montoro). No poden destinar el superàvit obtingut a allò que valorin més necessari. Montoro permet com a màxim destinar una part a inversions financerament sostenibles, una llista limitada d’inversions possibles. És a dir, si un ajuntament supera amb els seus ingressos el límit de despesa, no pot destinar l’excedent a construir una escola bressol o un centre d’atenció per a la gent gran. Els diners s’han de destinar a avançar pagament del deute. Governs municipals com el de Madrid, València o Badalona, que van heretar del PP deutes d’origen sovint qüestionable, els estan pagant de forma avançada.

Notícies relacionades

Pisarello: "És una llei injusta que ens ofega"

Twitter era una cerveseria de Múnic

En aquestes circumstàncies, alguns ajuntaments es plantegen la desobediència com l’única opció legítima per situar les persones per sobre dels creditors. I davant d’això, Montoro té un pla contra tothom que gosi contradir i desobeir la doctrina de l’austeritat. Un pla per evitar que els ajuntaments en mans d’un nou municipalisme demostrin que sí que es pot fer una gestió i una política municipal que posi les persones en el centre, sense incórrer en despeses insostenibles i deutes il·legítims. Montoro té un pla antimunicipalista perquè sap que és des del municipalisme des d’on es pot construir una alternativa a l’austeritat i al neoliberalisme.