Parlar del dolor dels altres

Llegeixo a les notes autobiogràfiques de John Le Carré (Volar en cercles, Edicions 62) que l’autor va llegir o va recordar en algun lloc de Graham Greene la frase «qui vulgui parlar del dolor humà té el deure de compartir-lo». 

La qüestió del mal i del dolor de la humanitat és aquí des de sempre, desafiant-nos en un combat en què ho han tingut malament els que s’han enfrontat de cara. La història de la rebel·lió contra el patiment és llarga, i diverses han sigut les causes que han sigut invocades per a la seva constant presència entre nosaltres: hi ha qui atribueix al Creador l’escàndol del dolor de l’innocent; altres han vist en el poder l’origen de totes les calamitats; altres en la mateixa naturalesa humana; altres en les desigualtats i l’economia capitalista.

DICTADORS I ARTISTES

Amb tot encert afirmava Marcuse, una de les veus marxistes més aclamades dels 60, que la humanitat ja havia arribat a la maduresa econòmica i productiva suficient per desterrar la pobresa i la fam i, malgrat això, les dictadures comunistes de l’època es troben entre les que més dolor han causat. Altres, en fi, resignats, deixen desfilar el dolor davant seu assumint-lo amb passivitat oriental o, en el pitjor dels casos, ignorant-lo i fins i tot culpant els que més malament ho passen. Uns quants, els artistes de geni, tenen el privilegi de traduir la pena en obres amb vocació de durar.

¿A què es referia Greene quan atacava el diletantisme de l’escriptor o del periodista dedicat a descriure l’espectacle del dolor des del seu despatx amb una copa a la mà? Es referia, penso jo, al depriment gènere ploraner a què tants i, sobretot, tantes articulistes s’han adherit en els últims anys. Tot va començar amb els reality shows, que molts van criticar –no sense raó– per atraure l’audiència amb les desgràcies d’altres, una cultura que ha anat penetrant als mitjans fins a fer-se moneda corrent.

PLORS I ESPECTACLE

El mètode és simple: es plora sobre el cas concret i tot seguit es generalitza sobre l’infortuni de centenars de situacions semblants. Deixant a part la deriva grotesca de la mena 'Gran hermano' o similars, aquí em refereixo a la subtil delectació dels mitjans a posar a primera pàgina les cares del dolor i convertir-les més en espectacle que no pas en notícia. No sé si val l’excusa que és part del seu deure informar sobre els infortunis d’altri, per una altra part estructurals i sense (fàcil) solució. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No sé si val l’excusa que d’aquesta manera es remouen els sentiments i es col·labora a pal·liar el problema. Ho dubto. Potser la ubiqüitat de la desgràcia dessensibilitzi. Camus escrivia a El hombre rebelde: «Els nens moriran sempre injustament, fins i tot en la societat perfecta. Com a molt, l’home es pot proposar disminuir aritmèticament el dolor del món».

Més aviat penso que amb tanta desgràcia en portada, torna la divinitat de l’esquerra que ja va tenir el seu moment fa unes dècades i que per a alguns va deixar un valuós llegat intel·lectual, però això s’hauria de veure. Tot s’hauria de veure.