Setmana Santa

Després de les últimes desfetes en Lliga i Champions, l’afició del Barça espera expectant aquesta setmana de passió. Juventus i Madrid, més enllà de glòria o fracàs, ens donaran el ritme i el to d’una renovació inajornable. I és que la gran qualitat i l’aclaparador domini que ha exhibit el Barça en aquesta dècada són ara, al mateix temps, la seva força i la seva debilitat. 

Si més enllà de la foto del 6-1 al PSG veiéssim la pel·lícula de la temporada, ens adonaríem que estem a una sola derrota de l’últim any en què no vam guanyar ni un títol. Si analitzessim com baixa el predicament dels nostres entrenadors més exigents en la seva tercera temporada i com es relaxen els nostres campions, potser prestaríem més atenció al que necessitem. La cosa no és encara per preocupar-se, però sí per ocupar-se’n amb urgència.

El Barça, a diferència de les nostres institucions polítiques, segueix sent altament competitiu i competent, de manera que és imperatiu que almenys aquí no deixem que els populismes facin la seva. És convenient fer la feina. La directiva ha de prendre decisions, fins i tot amb el risc que algunes es considerin impopulars. El director tècnic ha de tenir un model i saber-lo explicar. L’entrenador ha de marcar rutines, disciplines a fora i a dins del camp, mantenir la seva autoritat i tenir un pla, i els jugadors, retrobar-se amb valors com l’obediència, l’esforç i la humilitat. Que estrany, ranci i complicat que sona, ¿eh? Doncs és un símptoma més de com estan avui les coses.

Els bons són tan bons que mai han tingut recanvi. Perquè al mercat no n’hi havia igual de bons, per no incomodar els que dominaven la plaça, perquè els segons més bons no volien deixar de jugar o perquè no hi ha pressupost que aguanti tanta figura...

Competitivitat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però el cas és que seguim depenent de l’estat de forma d’Iniesta, Busquets o Mascherano quan ja no estan en el moment àlgid de les seves carreres. I, és clar, de Messi i de Neymar i de Suárez. No hem d’oblidar que en les nostres millors campanyes l’equip sempre va necessitar un Larsson, un Pedro o un jove Messi, i fa temps que no l’encertem al fitxar, que no venem bé i que comprem car…. i, ens agradi o no, tots aquests detalls influeixen en l’equilibri competitiu.

Després de l’ensulsiada del Parc dels Prínceps, Luis Enrique va assumir el marró, però a l’anunciar que marxava va posar el focus en els jugadors a Torí. Tot costa. I mantenir-se en l’excel·lència, més. És clar que podem guanyar la Juve i el Madrid, però no passa per agitar una bandera i deixar anar frases més o menys èpiques. S’han de posar la roba de treballar… i no deixar-la fins que la temporada s’acabi. O més enllà. Tots. Jugadors, entrenador, director tècnic i junta. I si ho volen, també l’afició.