Dues mirades
Matar el llop
Lluís Homar, més de 40 anys d'història del teatre català, es confessa al seu llibre de memòries com un actor que ha sabut matar el llop de l'arrogància per alimentar el de la compassió
fcasals37785511 barcelona 23 de marzo de 2017 llu s homar habla de su lib170417184018 /
Els actors han escrit molts llibres de memòries. A vegades, hi trobem simples xafarderies, les dones o els homes amb qui han anat al llit, aventures més o menys fantasioses, el glamur que intuïm (només intuïm) els espectadors. A vegades, però, hi ha vida real, palpable, la vida que també «és un lloc meravellós per aprendre». A vegades, hi ha «les experiències, les pors, les esperances i les angoixes, fracassos i èxits, anhels, inseguretats i certeses». Passa amb les memòries, per exemple, de Marlon Brando o de Katherine Hepburn. O amb les de Lluís Homar ('Ara comença tot'), publicades a Ara Llibres en una edició de Jordi Portal.
Les cometes del paràgraf anterior són del mateix Homar, que ahir parlava en una entrevista a aquest diari. El llibre ens ensenya la fragilitat de l’home que volia ser Brando i que, un cop convençut de la inutilitat de la perfecció i del triomf, s’abraça a la placidesa que s’aconsegueix gràcies a «la gran dosi d’entusiasme en reserva». Homar es reconcilia amb ell mateix i mostra les seves debilitats, sense recança i sense pornografia. Són més de 40 anys d’un esforç suprem. Més de 40 anys d’història del teatre català, certament, però sobretot, l’anàlisi lúcida d’un actor (un dels millors, sens dubte) que va saber matar el llop de l’arrogància i alimentar el de la compassió. Va arraconar «l’home de fusta» (es confessa així) per fer néixer l’home que busca la saviesa de les emocions.
