La casa França

Dijous passat es va produir una d'aquelles inversemblants coincidències que manifesten de manera simple el signe dels temps: poc abans de conèixer-se la notícia sobre l'atemptat dels Camps Elisis, Marine Le Pen denunciava en l'últim debat públic amb els 11 candidats abans de la primera volta, l'absència de les qüestions de seguretat i terrorisme en la campanya electoral. Aprofitava per reiterar les seves propostes: recuperació del control de les fronteres (a través de la sortida de Schengen), expulsió dels 'fiche S' (les persones fitxades per posar en perill la seguretat de l'Estat) i la interrupció del 'jus soli' (dret a obtenir la ciutadania del territori en què s'ha nascut). Amb la bona retòrica que la caracteritza, la senyora Le Pen va dir que tenia la intenció de tornar als francesos “les claus de la casa França”. No obstant, caldria preguntar-se si quedarà res d'aquesta noble casa quan aquestes eleccions s'hagin acabat i si podran conviure sota el mateix sostre els portadors de projectes tan diferents.

A pocs dies de la primera volta de les eleccions presidencials, quatre candidats es reparteixen, gairebé igualats, les intencions de vot. Cadascun d'aquests candidats representa quatre opcions irreconciliables. La irrupció dels extrems, l'extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon i l'extrema dreta de Marine Le Pen, ha produït una obertura de l'espectre del que és possible: la posada en qüestió del liberalisme econòmic, la pertinença a l'OTAN o a la Unió Europea són debatudes com la política fiscal o migratòria. El mapa polític s'ha fracturat i amb ell la possibilitat mateixa del consens. És precisament aquesta enorme obertura, la que atabala una gran part dels electors, titubejant entre el desig de manifestar el seu descontentament i la por de perdre amb això terra ferma. En un altre nivell es troben els militants, moguts per la necessitat de donar un cop de puny sobre la taula, de mostrar la seva insatisfacció: contra la classe política, contra l'ordre neoliberal, contra Europa, contra l'altre, que és una altra manera d'expressar el descontentament contra si mateix.

VOT ÚTIL

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest context es fa molt complicat el vot útil: qui pot ni tan sols imaginar-se que els votants del candidat de l'esquerra radical, Jean-Luc Mélenchon, votaran pel socioliberal Emmanuel Macron; qui dubta que una part de l'electorat del conservador Fillon no es decantarà, en la seva soledat davant l'urna, per la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen. Davant d'aquest panorama, res és predictible, tot imaginable.

El paisatge posterior no es dibuixa gaire millor. Aquestes eleccions deixaran al darrere una esquerra fragmentada, un Partit Socialista a un pas de la ruptura, una dreta dividida entre una tendència tradicionalista i conservadora i una de centrista cada vegada més accentuades, finalment, un Front Nacional més poderós. La gran incògnita és com farà el pròxim president per governar sobre aquestes ruïnes polítiques.