Una trampa enginyosa
El cost del temps
Avui que sabem amb precisió i en tot moment l'hora exacta, el temps ens fuig dels dits
dcaminal35962149 barcelona 19 de octubre de 2016 el puerto visto desde lugar161021200711 /
Els tallers de Morez i Morbier, al Franc Comtat, van omplir de rellotges l’Europa del segle XIX. Qualsevol masia catalana, per exemple, tenia la seva ratera, aquells rellotges de pèndol simple, amb un parell de peses que feien moure maquinària i campana, continguts en acolorides caixetes cúbiques que expliquen la denominació popular. A les cases de més nivell hi havia els Morez de pèndol solemne, encabits en altes caixes de fusta policromada proveïdes de vidres que deixaven veure el balanceig del pèndol i l’esfera del rellotge. Per culpa de rateres i Morez, el rellotge del campanar, únic als pobles fins al segle XVIII, perdé rellevància. Després vingueren els rellotges de butxaca i l’hora esdevingué un afer personal. I després arribaren els rellotges de polsera, primer de corda, més tard automàtics i finalment de quars, barats i exactíssims.
La banalització de l’exactitud horària és avui dia absoluta. Fins hi ha persones que prescindeixen del rellotge perquè l’smartphone o qualsevol plafó de carrer ja els informa de l’hora. Però ara que sabem en tot moment quina hora és, el temps ens fuig dels dits. Cinc minuts de retard ens fan córrer adeleradament. Com deia aquell africà: «Vosaltres teniu rellotge, nosaltres tenim temps». Per això aprecio tant el vell Morez que tinc a casa: fa 150 anys que no té pressa. El seu tic-tac tou i compassat m’acompanya sense interferir-me. Es pren el seu temps per marcar el pas del temps. Però les seves tranquil·les hores de pausat engranatge tenen els mateixos 60 minuts que les atribolades hores modernes de nerviós quars vibrador.
«El temps és or», sentencia la dita. A mesura que hem après a mesurar-lo amb exactitud creixent, el seu valor s’ha anat incrementant. Tant, que ha entrat en la roda d’astúcies externalitzadores pròpies d’aquest decrèpit model econòmic en què encara vivim. Alguns han descobert que poden transferir als comptes d’explotació dels usuaris certs costos que fins ara havien d’internalitzar en els seus. És una trampa enginyosa, però trampa al capdavall. Especialment exitosa ha estat l’estratègia d’un proveïdor de mobles desmuntats, els imbatibles preus del qual l’han convertit en l’amo del mercat. Ven els mobles més barats que ningú perquè s’estalvia costos de magatzem, de transport i de muntatge. El comprador els assumeix sense acabar-se’n d’adonar. Els maldecaps vénen a l’hora de carretejar els paquets i de muntar el mobiliari. Tanmateix, cal admetre que aquest proveïdor, doblat de fabricant, ofereix altres avantatges suplementaris: bon disseny, minimització del temps de servei, aparador fantàstic, etcètera.
No és el cas d’altres proveïdors. La majoria d’empreses de serveis bàsics (telèfon, energia, etcètera) han substituït les seves oficines d’atenció al client per contestadors automàtics, el cost de la trucada als quals va a càrrec de l’usuari. És a dir, que t’atén una màquina, perds el temps i a sobre pagues. Aconsegueixen una interfície neutra contra la qual no pots barallar-te i s’estalvien un munt de salaris. Aquesta també és una manera d’externalitzar costos a costa del teu temps i dels imports telefònics que pagues tu. Alguns milloren el sistema convertint el client en operari seu sense càrrec. L’avaria en el servei de telèfon, internet o televisió per cable, per exemple, pot comportar que hagis d’anar a buscar el descodificador o el rúter i instal·lar-te’l tu mateix.
Dediquem una part no menyspreable del nostre temps a fer feines externalitzades per tercers que, en canvi, no es descuiden mai de passar-nos la seva factura. Com més es generalitza aquest sistema, més milloren els comptes d’explotació del proveïdor i menys ens revolta aquesta pràctica irregular. Ara, tots ja comprem els bitllets d’avió o de tren per internet (tanmateix a l’hora que més ens convé, també és veritat) i fins obtenim des de casa les cartes d’embarcament, cosa que simplifica la feina de les companyies aèries. Novament som els usuaris els que generem estalvis en el proveïdor. Per postres, ens privem d’equipatge per no haver de facturar-lo (ja sortim de casa amb la targeta d’embarcament), cosa que també millora els comptes de la companyia aèria.
Notícies relacionades
No se m’escapen els avantatges d’aquesta autogestió. Però constato que es deuen a l’erosió dels graus de disponibilitat del temps privat del client. És un engany processal de considerables proporcions. Podríem fer servir els nostres rellotges exactíssims, fins i tot els vells Morez o rateres, per mesurar-ne la precisa dimensió. Quedaríem esgarrifats.
