Objectiu: frenar a Le Pen

És difícil saber si l’atemptat dels Camps Elisis afavorirà Marine Le Pen o Emmanuel Macron, els dos favorits. Un terç dels votants potencials no han decidit el seu vot, o no ho diuen. S’espera una participació pròxima al 72%, similar a la del 2002, que va suposar un rècord d’abstenció. François Fillon i Jean-Luc Mélenchon no estan descartats, els separen tres punts del segon lloc, el marge d’error en uns sondejos que van deixar de ser infal·libles. Hi pot haver sorpreses.

El més lògic és que Macron (presumpte centre) i Le Pen (extrema dreta, per simplificar) passin a la segona volta (7 de maig). La seva intenció de vot està, segons l’última enquesta de Harris Interactive, en un 25% i un 22%, respectivament, lluny del 28,9% de François Hollande i el 27,1% de Nicolas Sarkozy el 2012. Hi ha variacions menors a les altres mostres, totes amb Macron al capdavant.

Tot és tan volàtil que no s’ha de descartar res. Fillon i Mélenchon empaten en el tercer lloc (19%), segons Harris Interactive. El conservador va pujar dos punts malgrat els escàndols de corrupció i el líder de la França Insubmisa va millorar en quatre, i se situa al davant a la regió de Nova Aquitània. Sembla pujat en una onada que es nodreix de la necessitat de clavar un cop de puny a la taula del sistema. És difícil predir fins on arribarà Mélenchon, que el 2012 va obtenir un 11,1%.

És la primera vegada que Macron es presenta a unes eleccions. Es declara de centre, un espai gairebé inexistent a França. François Bayrou, el centrista oficial de tota la vida, va aconseguir un 9,13% en les últimes presidencials. És difícil passar del 9% al 25%.

La centralitat de Macron es basa en la seva indefinició ideològica. La seva gran carta és que no desperta rebuig. Agrada als socialistes de dretes, com l’exprimer ministre Manuel Valls, i als conservadors més oberts. És un candidat que suma. Té carisma i sap esquivar les trampes. És jove i intel·ligent. ¿Pot ser suficient per ser president? ¿Són reals les enquestes? Alguns el comparen amb Albert Rivera. Sembla aquesta la millor opció per frenar la ultradreta.

Marine Le Pen no és el seu pare, un feixista de llibre, dels que neguen l’Holocaust. Ha sabut netejar les arestes del Front Nacional sense alterar la seva essència perquè segueix sent xenòfob, antieuropeu i antiimmigració. L’ha dotat de presentabilitat, votar-lo ja no resulta inconfessable. Per això és perillosa: aconsegueix mobilitzar el vot obrer que en el passat va votar comunista. Podria guanyar la primera volta per perdre la segona, com li va succeir al seu pare el 2002 amb Chirac, que va reunir tot el vot demòcrata (en va obtenir més del 80%). Però també podria quedar fora.

Dependrà en part de l’èxit de Mélenchon, que li disputa des d’un altre univers ideològic el vot de la ràbia. A Espanya se’l vincula amb Podem per fer els afegitons «Veneçuela» i «chavista», una cosa que no funciona a França, més acostumada a la serietat mediàtica. Tot i que Mélenchon copia estratègies de comunicació de Podem, no és saba nova. Pertany a una esquerra amb un discurs actualitzat, capaç de tenir gestos com el de Marsella quan va homenatjar els migrants morts al Mediterrani. Però té punts febles: la seva ambigüitat amb Putin (molt de vella esquerra). No és antieuropeu com Le Pen, només vol una Europa dels ciutadans, però amenaça com ella de marxar de la UE.

Le Pen i Fillon tenen els electorats més fidels; en el primer cas el 84% dels seus votants estan segurs de la seva decisió. El segon, malgrat tot el que ha passat, conserva una fidelitat del 81%. El de Macron és més volàtil (74%), tot i que ha crescut 13 punts en els últims 15 dies i 40 des del 13 de febrer. Mélenchon va pujar 10 punts, fins al 70%, segons l’enquesta Cevipof.

Fillon o la corrupció

Notícies relacionades

El terror posa un final traumàtic a la campanya a França

La immigració, al cor de la campanya francesa

Fillon està emmerdat per una corrupció de fondària: afavorir familiars a qui va pagar amb diner públic per feines que no se sap ben bé si van fer. No és la corrupció del 3% (¿o era el 4%?) o el saqueig del Canal d’Isabel II, però demostra una incapacitat per distingir el que és propi del que és aliè. Se suposava que en una Europa democràtica, els polítics dimitien. Són durs per imposar retallades i libèrrims per saltar-se els valors cristians que diuen tenir.

La suposada resurrecció demoscòpica de Fillon alerta sobre un possible interès rus d’influir en el resultat de les eleccions, però també es pot deure al fet que la dreta sempre vota la dreta sense que importi el nombre de pinces al nas. Si pensem en Espanya, resulta més fàcil. Al capdavall, els defectes són més contagiosos que les virtuts.