Unes creus que ajuden la memòria

En aquest món on vivim hi ha molts coses que són difícils de fer. Deixo de banda aquí totes les que són difícils per a les nostres limitades capacitats en uns àmbits concrets. Per exemple, jo sempre he estat incapaç de barallar-me físicament amb algú, i podria sentir-me orgullós de considerar-me pacificador si no fos que la veritat és aquesta: no he tingut mai una musculatura suficient per fer-me pensar que, enfrontat amb un altre noi quan jo era jove, podria ser el guanyador.

Els romans ja van sentenciar que era lícit utilitzar la força contra la força. Lícit potser sí, però també temerari quan la força és escassa. En qualsevol cas, la força no sempre és física. Hi ha la força de la intel·ligència, de la passió, de la voluntat. 

Alguna mena de força han tingut, al llarg de les seves vides, les persones que fa pocs dies han estat distingides amb la Creu de Sant Jordi. Carme Chacón ha estat reconeguda després de la seva mort. Però també s’ha fet amb altres catalans i catalanes, de diversos àmbits. En citaré alguns que he tingut la sort de conèixer. Feliçment vivents.

Notícies relacionades

80 anys plens de swing

Twitter era una cerveseria de Múnic

Teresa Gimpera, la model que em va presentar Leopoldo Pomés, una professional que es presentava als càstings amb un maletí on duia tot allò que s’imaginava que podia ser útil. La seva professionalitat no tenia precedents. Borja de Riquer, la intel·ligència historiadora i tranquil·la a l’Acadèmia de Bones Lletres. Josep Cuní, dominador de la ràdio. I també s’ha concedit la Creu de Sant Jordi a Francesc Burrull, el músic que tant va fer per la Nova Cançó i que és un dels homes més cordials que he conegut.

Algú pot pensar que se’n donen massa, de Creus de Sant Jordi. Jo penso que no, perquè no es tracta de caure en un discutible elitisme. La distinció la considero com un «Ep, nois, ¡aquí hi ha algú que ha fet una cosa que valia la pena fer!». En aquests casos s’acostuma a dir «gràcies».