Els horts urbans

Un dels reptes urbans del segle XXI en l’àmbit mundial, i especialment a Europa, és aconseguir ciutats més inclusives socialment, saludables i ambientalment sostenibles en un context econòmicament convuls. En un moment de crisi econòmica, política i ambiental, en els últims anys l’agricultura urbana, entre altres estratègies, ha suscitat un gran interès per afrontar aquests tres desafiaments urbans (inclusivitat, salut i sostenibilitat). En aquest sentit, múltiples iniciatives d’horts urbans sorgeixen com una solució econòmicament viable per oferir nous espais verds a la ciutat. A tot Europa s’observa un ressorgiment generalitzat del fenomen dels horts urbans, i també una demanda creixent per part dels ciutadans.

Així mateix, aquest fet es veu reflectit a la ciutat de Barcelona, on en l’àmbit municipal els horts urbans s’han promogut com una eina clau per aconseguir ciutats més verdes i més habitables. De fet, Barcelona ha inclòs els horts urbans en el seu Pla del Verd i la Biodiversitat 2020, que es compromet a preservar i fer créixer el patrimoni natural de la ciutat forjant una autèntica xarxa d’espais verds per millorar les funcions ambientals i socials.

‘Des de baix’

Més enllà del vessant municipal, els horts no institucionalitzats (molts d’ells construïts en terrenys ocupats) van començar a sorgir a la ciutat l’any 2002, però va ser després de l’esclat de la crisi financera mundial del 2008, i sobretot amb el moviment dels indignats que la va seguir l’any 2011, quan gràcies a les iniciatives des de baix promogudes pels ciutadans i pels moviments socials van aconseguir un creixement sostingut i van inundar el teixit urbà.

Aquesta pràctica s’ha contagiat a tota la ciutat amb l’adaptació de nous espais en equipaments com ara hospitals o escoles o a través de particulars que aprofiten les terrasses i els balcons per fer-hi créixer els seus propis cultius.

Quan es parla d’un hort urbà no es fa referència a un simple servei d’aprovisionament d’aliments naturals i de qualitat. Els horts urbans són també microespais de regulació climàtica a la ciutat, llocs on educar i aprendre, que ajuden a la integració i la cohesió social, milloren la salut i el benestar, faciliten l’apoderament ciutadà i la recuperació de l’espai urbà per fomentar les relacions humanes al marge de les lògiques de mercantilització i monetització neoliberals que imperen actualment en el nostre dia a dia.

Notícies relacionades

Agricultura entre el formigó

Twitter era una cerveseria de Múnic

Pensant en les ciutats, i sobretot en urbs compactes com ara Barcelona, l’agricultura urbana no hauria de tenir com a principal objectiu l’aprovisionament d’aliments per aconseguir l’autosuficiència alimentària, ja que és pràcticament inviable degut a les restriccions d’espai i al gran nombre d’habitants. Els horts urbans s’haurien de potenciar com una eina pedagògica i de coneixement cap a la producció d’aliments. D’aquesta manera, com ja està passant, les persones aprenen a conèixer la temporalitat dels cultius (per exemple, que de tomàquets al gener no se’n produeixen, excepte als hivernacles), les dificultats a l’hora de cultivar els aliments, els beneficis de l'agaricultura ecològica, etcètera. Aquests aprenentatges fan que els ciutadans prenguin consciència del que estan consumint i gràcies a això valorin tot el que hi ha al darrere, per ajudar a impulsar un canvi en els hàbits de consum i una revalorització social de la pagesia.

Els horts urbans, per tot plegat, són una eina de transformació social que compta amb el potencial d’ajudar a tirar endavant una transició agroecològica en el territori on es recuperi la producció tradicional i ecològica, l’interès pels productes històrics i els circuits curts de comercialització, com ara els mercats, la venda directa o les cooperatives de consum.