La desconstrucció de la política

En menys d'un any, Emmanuel Macron, probable futur president de França, ha canviat radicalment el panorama polític del seu país. Els dos grans partits, els socialistes i els avui anomenats Republicans, només sumen el 23% dels vots i els seus candidats no han passat a la segona volta. Als socialistes ja els va passar el 2002, quan, gràcies a les divisions de l'esquerra, Le Pen pare va desbancar el prestigiat primer ministre Jospin. Però ara les coses són molt diferents. Contra Marine Le Pen s'ha trencat el front de tots els partits que va permetre que Chirac guanyés la segona volta amb el 82% de vots.

MÉLENCHON S'ARRONSA D'ESPATLLES

Jean-Luc Mélenchon, el líder de l'esquerra alternativa semblant al nostre Podem, que el 2002 va ser dels primers de demanar un cordó sanitari contra la 'peste brune', ara s'ha encongit d'espatlles, com si no veiés gran diferència, des del punt de vista democràtic, entre Macron i Le Pen. I malgrat la ràpida crida dels dos grans derrotats, Hamon i Fillon, molt més el primer que el segon, falta veure si els seus electors –més els del segon que els del primer– no es deixaran temptar per l'abstenció. La seva decepció és comprensible, però abstenir-se és arriscar-se a situar al capdavant de França l'extrema dreta xenòfoba i nacionalista, amb tot el que això representa per al seu país i per a Europa.

És probable, però no està assegurada, la victòria final d'aquest jove de 39 anys que mai abans havia passat per les urnes, ministre d'Hollande i sense un partit al darrere, que ha aconseguit representar «la ruptura» amb «el sistema» fins i tot sent un autèntic producte d'aquest sistema. La ruptura que predica és una ruptura generacional associada a la negació de l'eix dreta-esquerra. Juntament amb l'ascens de Le Pen, que ha augmentat ni més ni menys que un 50% els vots que va tenir el seu pare el 2002, mostra la desconstrucció d'un sistema polític.

UN CATALITZADOR A UNA MASSA REACTIVA

Fillon ha aguantat molt millor del que s'esperava. S'acosta per sota al 20%, igual que Chirac el 2002, malgrat estar investigat per presumpte ús fraudulent de fons públics. La dreta francesa paga el preu de no haver sabut acceptar que un candidat moralment desacreditat no podria aconseguir el crèdit dels electors. Però si Macron és president serà gràcies als dos o tres punts percentuals decisius que el 'Penelopegate' haurà fet perdre a Fillon. Un fet circumstancial que haurà fet decidir el curs de la història i dels seus personatges. Però un catalitzador només funciona si actua sobre una massa reactiva, com és avui la societat francesa, dividida entre rurals i urbans, entre europeistes i 'nacionals', entre zones geogràfiques i entre guanyadors i perdedors de l'obertura a la mundialització.

Els electors han preferit el vell al nou i els canvis han afectat més l'esquerra que la dreta. L'hemisferi dret, de Le Pen a Fillon, té els mateixos 17 milions de vots que el 2012. Però es reparteixen de forma diferent: Sarkozy va obtenir el 60%, i Fillon només el 42%, en benefici de Le Pen (45%). L'hemisferi de l'esquerra, en canvi, perd sis milions de vots. Per la lògica del vot útil, molts dels que van votar Hollande s'han anat amb Macron, que al cap i a la fi era el seu candidat, i altres han preferit reforçar Mélenchon.

LA DIVISIÓ DEL SOCIALISME

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No faltaran els que intentin atribuir la derrota del PS als excessos ideològics d'un candidat elegit en primàries i d'establir interessats paral·lelismes amb la situació del PSOE. De paral·lelismes n'hi pot haver, perquè la principal causa de la derrota socialista ha sigut la seva divisió. Realment, el PS tenia dos candidats: el vencedor de les primàries i el dels perdedors que es van passar a Macron perquè no guanyés el candidat del seu partit. Hamon tenia la difícil tasca de plantejar una renovació a fons de la proposta socialista sense distanciar-se d'un partit gastat i desacreditat per la seva pèrdua de contacte amb la societat, les seves renúncies programàtiques i la gestió del seu Govern sortint.

Ha tingut el mèrit de plantejar els grans temes al voltant dels quals l'esquerra haurà de reconstruir un projecte de futur: la transició energètica, l'impacte de l'economia digital sobre l'ocupació, noves formes de distribució de la renda, un impuls a la construcció europea que no passi per doblegar-se als dictats de l'ordoliberalisme alemany. A Brussel·les han respirat alleujats amb l'europeista Macron, que es proposa rellançar la UE però sense qüestionar les polítiques deflacionistes ni el 'dumping' social i fiscal, que són a la base de la creixent pèrdua de suport popular del projecte europeu.