'Patria', segon tom

Hi ha diverses lectures possibles de Patria, de Fernando Aramburu, més enllà de la d'aproximar-se a la complexitat del mosaic basc durant els anys negres d'ETA. Proposo una d'aquestes segones lectures: fixar-se en allò dit explícitament i allò no dit per la gent normal que vivia aquella situació problemàtica, el seu ús d'eufemismes en lloc de confessar la veritat, buscar el rerefons dels silencis porucs que recull el llibre.

Hi ha, per descomptat, diferències abismals entre aquella Euskadi i l'actual Catalunya. Aquí les prevencions i cauteles són toves perquè no hi ha una coacció frontal per sang. No obstant, i salvant les importants distàncies, reconec moltes de les autocensures i tendències al silenci de diversos personatges de Patria com similars a algunes que percebo ara aquí. Aquesta inseguretat respecte a parlar amb plena llibertat és un dèficit democràtic que algun dia s'haurà de disseccionar en una espècie de segon tom de Patria.

CORRECCIÓ POLÍTICA

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Més enllà dels polítics i els comentaristes, en la dividida Catalunya del procés únicament es parla de veritat a favor o en contra de la independència quan s'està en confiança. I es debat molt poc de forma transversal entre els que estan a favor d'una opció o d'una altra. Hi ha tan poc diàleg sincer popular com diàleg oficial entre Barcelona i Madrid. I en els casos en què es produeix, el discurs freqüentment canvia si a la conversa iniciada s'hi afegeix una persona no amiga. Hi ha, és clar, excepcions, però més aviat en un sol sentit, perquè l'impuls sobiranista actua més desimbolt. És el que governa Catalunya i el que en molts àmbits s'ha convertit en el políticament correcte malgrat que les enquestes revelin tossudament que la majoria de la població el que desitja és incrementar l'autonomia dins d'Espanya.

CAUTELA I NO MULLAR-SE

En la gent del carrer predomina la cautela i no mullar-se. Constato que el procés és un tema absent en tot allò que se sent dir en veu alta en el transport públic, els bars o davant dels taulells de les botigues. És la gran qüestió entre els bons amics, però quan es parla de política fora d'aquest cercle el més habitual és desviar-se al «tots són uns corruptes», (a la qual cosa els més gallards afegeixen «els d'allà i els d'aquí»), o al «no ens estimen», «no ens tracten bé», «no ens accepten com som», que juntament amb «és una bogeria» són les màximes aproximacions al gran tema candent. Fins aquí arriba l'intercanvi d'idees. I això difícilment canviarà ara, quan els que prediquen la necessitat de la desobediència comencen a advertir el que els passarà als que els desobeeixin a ells després que arribi el seu dia de la llibertat.