Maniobra al Congrés
Moció bumerang
Darrere de la iniciativa de Podem només hi havia afany de notorietat per capitalitzar en termes mediàtics i electorals la lluita contra la corrupció del PP
jgblanco37677306 madrid 15 03 2017 pablo iglesias podemos interviene desp170315104645 /
La moció de censura és un mecanisme d’exigència de responsabilitat política del Govern típic dels sistemes parlamentaris. La Constitució espanyola la regula al seu article 113 i estableix dos requisits formals i un de temporal per a la seva tramitació: que sigui firmada per una desena part dels diputats (35 dels 350 que té el Congrés), que inclogui un candidat alternatiu a la presidència del Govern i que passin un mínim de cinc dies entre el registre de la moció i la seva votació. Perquè prosperi haurà de comptar amb la majoria absoluta dels diputats.
Aquesta regulació no és fruit de la casualitat: en plena Transició, el constituent va tenir especial interès a introduir mecanismes que contribuïssin a garantir l’estabilitat política de les nostres institucions i a enfortir-les democràticament després de més de 40 anys de dictadura. Per això van optar per prendre prestat del constitucionalisme alemany l’anomenada moció de censura «constructiva». La principal diferència respecte de la moció de censura «comuna» consisteix en el fet que la constructiva no està pensada simplement per enderrocar un Govern, sinó que obliga a demostrar que es pot articular una majoria parlamentària diferent i més sòlida al voltant d’un candidat alternatiu.
Per això, quan es vota una moció, en realitat la votació no es produeix en contra de la gestió del president del Govern actual, sinó a favor de la investidura del nou candidat proposat (que és realment qui porta el pes del debat parlamentari a l’exposar, sense límit de temps, el seu pla de govern alternatiu), de forma que, si la moció prospera, implica la caiguda del Govern i la investidura automàtica del candidat alternatiu. Tot en el mateix acte i sense necessitat de cap votació addicional.
Podem té les dues coses: els 35 diputats i, a priori, un candidat alternatiu a Rajoy. No obstant, no ha formalitzat ni una cosa ni l’altra. Ni tampoc ha posat data; s’ha limitat a anunciar que obre converses amb la resta de grups parlamentaris per decidir si la registra. I això és el que treu tota la credibilitat a la seva proposta.
Notícies relacionades
No es pot fer un anunci d’aquesta envergadura i després instar al diàleg per veure si té alguna possibilitat de prosperar. El procediment és justament al revés: primer es registra la moció i s’identifica un candidat i després comença a córrer un termini de cinc dies per negociar amb la resta de grups la possibilitat de forjar una majoria. És evident que si la voluntat de Podem hagués sigut sincera, haurien treballat amb més discreció per poder anunciar un acord tancat. La precipitació i les formes delaten que l’objectiu és un altre. Hi ha encara un altre element que s’ha d’aclarir i que ha sigut deliberadament portat a confusió: una moció de censura no es presenta únicament per guanyar-la. Un dels seus objectius pot ser, simplement, el d’exposar davant de tota la societat un programa polític alternatiu i contraposar-lo al del Govern actual (de fet, totes les mocions de censura de la nostra història recent han anat en aquesta direcció). El Congrés és un magnífic aparador que permet situar, durant uns dies, l’aspirant al mateix nivell institucional que el president del Govern. Per això la moció de censura és un instrument tan poderós, perquè pot convertir-se en el primer acte de campanya electoral. Es pot perdre una moció, però es poden establir les bases per guanyar les següents eleccions. Però aquí Podem no persegueix presentar una alternativa, sinó només agafar el PSOE a contrapeu.
És tan legítim un plantejament com l’altre: presentar una moció únicament quan se sap que es guanya o fins i tot sabent que es perdrà. Però amenaçar de registrar-la per després intentar traslladar la responsabilitat del seu fracàs a la resta de grups demostra que només hi havia un mer afany de notorietat per intentar capitalitzar en termes mediàtics i electorals la lluita contra la corrupció del PP. El moviment és tan oportunista com precipitat, perquè ni tan sols se n’han calculat les conseqüències. Per això Podem es quedarà sol: no perquè no hi hagi motius sobrats per desbancar el Govern de Rajoy, sinó perquè ha intentat jugar partidistament amb les institucions. I a les institucions se les ha de respectar i no instrumentalitzar a conveniència. Una moció de censura no s’anuncia, es registra. Tota la resta són ocurrències que a un se li poden girar en contra, com un bumerang.
