Noves formes sindicals

Fa uns dies llegia que les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) registren una pujada de l’atur, cosa que contradiu les manifestacions habituals dels polítics quan dibuixen una economia en creixement que deixa enrere la crisi. Pretenen fer-nos creure que el mal trago s’ha acabat, però la realitat és diferent per a moltes persones que treballen un dia de cada tant, o només unes hores, i després segueixen a l’espera de la següent oportunitat: un nou contracte d’un dia o d’unes hores. En aquesta situació resulta difícil entendre els discursos triomfalistes, ja que s’estén el desànim sobre el futur i els que la pateixen se senten sols, sovint sense esperança d’aconseguir res millor.

La crisi econòmica ha canviat moltes coses, entre elles la desaparició de la plena ocupació –ni tan sols com a expectativa—, les condicions laborals –caracteritzades ara per la temporalitat, els baixos salaris i el debilitament dels drets laborals— i el respecte pels compromisos adquirits en els convenis col·lectius, que s’han anat substituint per negociacions particulars amb una clara disminució de la capacitat dels sindicats per exercir la seva funció reivindicativa i de defensa dels interessos dels treballadors.  

Més d’una vegada m’he preguntat com pot ser que el deteriorament del mercat laboral no hagi produït protestes sindicals més importants convocades amb l’objectiu de reclamar unes condicions de treball més dignes. I amb totes elles m’he respost que s’ha perdut la consciència de classe treballadora, ja que moltes de les persones que encara tenen la sort de tenir feina ja no conviuen en grans plantes productives, ni tenen jornades estables per a tot el personal, ni estan contractades per una empresa que ostenta la propietat dels mitjans de producció com passava en l’època industrial. Avui en dia depenen d’algun intermediari que facilita la mà d’obra necessària a cada moment o, en altres casos, s’han vist forçades a convertir-se en autònomes i han perdut, encara més, el sentiment de pertinença a una col·lectivitat laboral.

SENSE CAPACITAT D'ORGANITZACIÓ

Notícies relacionades

L'atur va augmentar en el primer trimestre però menys del previst

Twitter era una cerveseria de Múnic

Fins aquí, reflexions sobre els que  conserven o han aconseguit un lloc de treball malgrat el desencoratjador context dels últims anys, però per un altre costat ens trobem que una part de la ciutadania ja fa anys que està a l’atur i ha esgotat totes les prestacions possibles, de manera que a hores d’ara depèn de les ajudes socials que pugui obtenir. Aquestes persones se senten encara més lluny de les reivindicacions laborals perquè no tenen capacitat d’organitzar-se ni d’articular un discurs que defensi els seus drets, i els problemes a què han de fer front són tants i tan importants que se senten impotents per superar les múltiples problemàtiques que han d’abordar.

Davant d’aquesta vivència de precarietat i inseguretat, no troben sentit a l’acció sindical ni a la participació en aquestes organitzacions, de manera que haurem d’esperar que els sindicats trobin noves condicions i relats que permetin construir formes renovades d’organització, una representativitat més gran, vies de comunicació efectives i una actuació que respongui a la nova conjuntura del món del treball.