Riu, pallasso

Des que Juanma Lillo va deixar de dirigir per assessorar Sampaoli la banqueta del Sevilla, no queden entrenadors que vagin donant bibliografia a les rodes de premsa. De manera que s’ha d’aplaudir el gest de Quique Sánchez Flores, quan l’altre dia, se li va preguntar per la tradicional fotografia d’entrenadors abans del derbi, va respondre: «No hi ha hagut temps. Quan em queda temps lliure, l’hi dedico al llibre que estic llegint, que és fantàstic». Després, quan se li va preguntar pel títol, va respondre: «El payaso que hay en ti. M’ho passo fenomenal».

El cert és que el títol semblava un dard enverinat per comentar les seves diferències amb Luis Enrique, un invent, però resulta que sí que existeix. L’autora es diu Caroline Dream i el llibre porta un subtítol aclaridor: «Sigues pallasso, sigues tu mateix». El que està estudiant Quique, doncs, és el caràcter juganer que portem a dins, l’esperit lúdic com a motor per aconseguir l’èxit en tot el que fas.

En vista dels resultats obtinguts per l’Espanyol aquesta temporada, potser no és una mala idea. En el circ del futbol, sempre havíem cregut que els futbolistes eren els lleons que l’entrenador havia de domar –perdó per ajustar tant en la metàfora–, però ara resulta que potser se’ls ha de veure com els pallassos que ens fan riure i ens emocionen.

Al límit de la broma

Pensant-ho bé, seria curiós veure un partit en què tots els jugadors portessin un nas vermell. L’àrbitre, és clar, seria el carablanca, vestit de pierrot i amb el seu gest sempre autoritari. Segur que el joc tindria un altre aire, més lleuger i de carrer, i algunes jugades ens permetrien riure obertament i sense tanta transcendència. Una passada mal resolta o un error com els que ahir va aprofi-

tar Luis Suárez, posem per cas, al límit de la broma i la compassió pel defensa...

Quique Sánchez Flores i Luis Enrique pertanyen a l’última generació que va veure els Pallassos de la Tele –igual que un servidor– i que va cantar cançons com per exemple Mi barba tiene tres pelos, Chinito de amor o Dale, Ramón, aquell himne del futbol que en el fons explicava la història dels dos entrenadors: «Dale Ramón, dale Ramón... chuta más fuerte para ver si metes gol». El tal Ramón, com ells, acabava jugant a primera divisió i després amb la selecció. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El món és estrany. En la setmana que els culers hem vist com un xeic àrab ens deia «escòria», ahir vam seguir el partit sota la influència d’El payaso que hay en ti. A la primera part hi va haver poques bromes, però a la segona el Barça va adoptar l’aire amenaçador de Ronald, el pallasso de McDonald’s, i l’Espanyol es va convertir en el típic pallasso trist dels quadros més kitsch. 

En la roda de premsa posterior, a Luis Enrique li va faltar una mica d’enginy. Potser hauria d’haver entonat l’ària de l’òpera Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo. Amb llàgrimes als ulls, cantar com un Pavarotti: «Riu, pallasso, transforma en rialles el patiment i el plor... ¡Riu del dolor que t’enverina el cor!».