Al contraatac
El procés i 'La extraña pareja'
Hem entrat en la fase de "mantinguem els nostres, que tal com estan les coses ja és molt"
1. Pera, en ’El setè cel’, a l’Institut del Teatre, a finals dels 60. 2. En la presentació del primer programa de TV-3, el setembre de 1983. 3. Amb Paco Morán a ’La extraña pareja’, el gran èxit del duo que va estar cinc anys consecutius en cartell (1994-1999).4. ’La jaula de las locas’ (1999-2000), un altre gran ’boom’ de la parella. 5. Amb Lloll Bertran, la seva última parella artística, a ’Don Juan Tenorio’ (2013).
Diuen que estem en la fase final del procés. Jo no m’ho crec. Hi ha massa gent que s’ha acostumat a viure amb el (o del) monotema. Tant a favor com en contra. Fins i tot temo per com d’avorrida podria ser la vida d’alguns si el procés s’acabés.
Tot i créixer el nombre de persones que quan treus el tema t’arrufen el nas, com dient «no, una altra vegada nooooo…», jo tinc la sensació que acabaré els meus dies convivint informativament amb el procés. Perquè el punyeter tema a Catalunya i a Madrid segueix sent eficaç, políticament i mediàticament. Segueix tenint el seu públic. Potser ja no rebenta les sales, però pot seguir en cartell durant diverses temporades. De fet, El procés es podria convertir en un fenomen com 'La extraña pareja', aquella obra de teatre que Joan Pera i Paco Morán van mantenir en cartell durant gairebé una dècada. Molta gent repetia: l’anava a veure gairebé cada any «per si havien canviat alguna cosa».
També s’ha de recordar que a Catalunya vam ser pioners a nivell estatal en el culebró televisiu autòcton. TV-3 va ser la primera autonòmica a apostar per aquest format amb la mítica 'Poble Nou'. Després van arribar 'Secrets de família', 'Nissaga de poder', 'El cor de la ciutat', 'Ventdelplà' i actualment 'La Riera'. Aquest format, d’origen anglosaxó (sempre més avançats, segur que hi havia algun escocès) va triomfar a Catalunya. Després es va exportar i el van adoptar altres autonòmiques. Vaja, que també hi va haver cafè per a tothom en culebrons.
Però, per descomptat, si hi ha un públic acostumat al gènere del culebró a Espanya, encara que només sigui per tradició, és el català. Per això, no m’estranya que el procés també hagi adquirit trets de culebró. Amb les seves intrigues, les seves traïcions, les seves incògnites, les seves infidelitats, les seves sospites… Per desgràcia, crec que aquesta temporada els guionistes no s’hi estan dedicant a fons, i la trama s’assembla molt a la de la temporada 2014, la del 9-N. Però segur que aconsegueixen fer-hi un gir.
Mentre no arriba el gir, m’entretinc veient de quina manera més diferent s’interpreta el culebró en els mitjans d’aquí. De «Puigdemont suspèn un viatge al Marroc perquè cap polític el rebria» a «Pressions del Govern espanyol obliguen a suspendre el viatge de Puigdemont al Marroc». O de «Lluís Llach diu que se sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de desconnexió» a «El diari 'El País' posa ara Lluís Llach en el punt de mira». El culebró és tan ric que es pot interpretar d’una manera o de la contrària. Cap dels dos bàndols ja no busca seduir l’altre. S’ha acabat allò d’«ampliar la base». Hem entrat en la fase de «mantinguem els nostres, que tal com estan les coses ja és molt».
Recordo que el meu pare s’adormia veient els culebrons de TV-3. No per res, sinó perquè els emetien a l’hora de la migdiada. I quan es despertava, el culebró seguia. Doncs això mateix.
