La resurrecció de Renzi

«Europa sí, però no pas així». Amb aquestes paraules pronunciades a Brussel·les, Matteo Renzi va donar per finalitzada divendres la seva campanya per a les primàries del Partit Democràtic (PD). Avui torna a ser el líder del partit del centreesquerra, posició que va abandonar juntament amb la presidència del Govern després de veure derrotada a les urnes la seva reforma constitucional a finals de l’any passat. Aquest Renzi 2.0 té l’aval del potent 70% dels vots dels dos milions d’italians que enmig d’un cap de setmana llarg es van prendre la molèstia de desplaçar-se  a les urnes.

Quan semblava que Europa estava desapareixent del mapa polític italià amb un Moviment 5 Estrelles (M5S) llançat a una victòria electoral en unes futures eleccions, amb un PD dividit i una dreta que no aconsegueix recompondre’s, torna Renzi amb el missatge europeu. Els candidats europeistes i de centreesquerra a França i Alemanya, Emmanuel Macron i Martin Schulz, tenen companyia, malgrat que a l’italià li queda molt de camí per recórrer. Molt més que aquells que de moment han arribat a l’etapa de candidats. No han travessat la meta que és guanyar les eleccions, però Renzi és encara a la línia de sortida. Ni tan sols és candidat ni hi ha comicis convocats que haurien de ser-ho la primavera de l’any que ve. I els problemes a què ha de fer front són enormes, dins i fora del partit.

Per començar, la temptació de convocar eleccions aprofitant tant el vent a favor que li dona la recuperació del lideratge (que bufarà molt més fort si diumenge a França guanya Macron) com la paràlisi manifesta del Govern de Paolo Gentiloni té un fre imposat pel president de la República. Sergio Mattarella ha dit clarament que no dissoldrà el Parlament mentre no s’aprovi una nova llei electoral per al conjunt de les dues cambres que garanteixi la governabilitat, el projecte de la qual està encallat en una comissió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Desencallar-lo no serà fàcil ni ràpid. Fer-ho serà en gran part tasca de Renzi, però abans haurà de reestructurar el PD, decidir quin ha de ser el paper de la seva formació política així com la relació que haurà de mantenir amb la resta de l’esquerra, tant amb els últims dissidents encapçalats pels històrics Pier Luigi Bersani i Massimo d’Alema, com amb la que sempre ha estat allà fora, fruit d’altres dissidències i que en aquests moments manifesta una voluntat de federació considerada necessària per evitar el desgast i la impotència que arrosseguen la fragmentació, voluntat que està rebent un ampli consens. En el seu discurs de victòria el líder va negar que tingués ànim de revenja, però no està disposat a facilitar idees que donin cabuda a tota l’esquerra.

A més, hi ha Europa o, per ser exactes, la reconstrucció d’una Europa forta al costat de Macron i Schulz que tingui per objectiu primordial els ciutadans. Renzi és home poc donat a delegar. Amb el que l’espera, el seu personalisme pot restar. La dificultat més gran serà la de convèncer els italians que ha après dels errors passats.