Una bomba de rellotgeria

Marine Le Pen no ha pogut deslepenitzar-se del tot perquè ho té a l’ADN i és el que exigeix el seu públic, però està en el camí d’aconseguir-ho. En aquestes eleccions ha aconseguit una cosa que a mitjà i llarg termini resulta preocupant: blanquejar el Front Nacional. El seu únic error va ser afirmar que els francesos no van perseguir els jueus, una falsedat. Pot ser que es tractés d’un rampell negacionista o un gest de complicitat al seu electorat més ultra.

En l’agre debat televisiu que va mantenir dijous amb Emmanuel Macron es va esforçar en el personatge de dona de dretes de tota vida. Va mirar de camuflar, no sempre amb èxit, el seu jo autoritari, antieuropeu, racista, islamòfob i antijueu. Al plató va estar impertinent, agressiva i mentidera. Són valors que cotitzen a l’alça. Als hooligans anglesos del brexit els ha anat molt bé. Està estès barrejar falsedats, emocions i terres promeses.

Macron la va retratar en una rèplica que hauria d’allunyar qualsevol dubte sobre el resultat d’aquesta segona volta a les eleccions presidencials de França. Marine el va acusar de ser fill polític del socialista François Hollande, actual cap de l’Estat i líder en impopularitat. Ell aleshores va respondre: «Vostè és filla de Jean-Marie Le Pen i hereva de la ultradreta». Hadley Freeman, columnista del The Guardian, ho va resumir d’aquesta manera fa dies: «Le Pen és una revisionista de l’Holocaust d’extrema dreta i Macron no ho és. ¿Decisió difícil?»

¡PERILL!

Les enquestes indiquen perill. Les cinc principals coincideixen a pronosticar que Macron guanyarà amb el 59, 60 o 61% dels vots i que Le Pen perdrà per 39, 40 o 41%. Vint punts semblen un marge segur, però està llunyíssim del 82,21% de Jacques Chirac el 2002 quan va derrotar el pare de Marine, que va quedar en un paupèrrim 19,88%. ¿Què està passant a França perquè hagi canviat tant en 15 anys?

Hi ha tres factors que junts han desestabilitzat el model de democràcia parlamentària liberal que havia funcionat raonablement des del final de la segona guerra mundial, amb alternança de conservadors i socialdemòcrates. La globalització, la crisi econòmica i l’austeritat imposada pels anomenats mercats han esborrat la frontera que separava la dreta liberal de l’esquerra moderada. Tant és votar Hollande o Sarkozy perquè la recepta és la mateixa, varia el sentiment amb què s’aplica, les paraules de consol o les lleis mordassa. El déu ajust no es discuteix.

La ciutadania que pateix la crisi i la duresa dels remeis va deixar de sentir-se representada pels seus dirigents. Afegeixin-hi corrupció (a Espanya dupliquin-n’hi o tripliquin-n’hi la dosi), atur massiu, sobretot entre els joves, el fracàs dels sistemes educatius i unes institucions que no funcionen igual per a tothom i tenen el còctel del que està passant. Es tracta d’una bomba de rellotgeria.

L’axioma sembla ser «si no tinc res a guanyar-hi, tampoc tinc res a perdre-hi». El seu únic defecte és que és fals.

Als periodistes i als enquestadors ens ha costat detectar el desencant perquè de tant repetir el que diu el poder ens hem oblidat del que diu la gent. Ha passat als Estats Units amb Donald Trump. Els indignats ens veuen com a part del problema.

Macron no és cap revolucionari, però porta els matisos dels quals parlava. És, d’alguna manera, un producte del mateix descontentament. Com Le Pen i, potser, La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. Ser efecte d’una mateixa causa no significa ser el mateix malgrat les ganes que hi posen alguns analistes espanyols.

Le Pen és filla de la França fosca que va tenir un paper lamentable durant l’ocupació nazi, la que denunciava jueus o la covarda que mirava cap a un altre costat. Aquella no és la França de Mélenchon. La seva seria la dels valors de la Revolució –ciutadania, igualtat, llibertat i fraternitat–, els de la Comuna i els del Maig del 1968.

L'ESQUERRA BUSCA EL SEU ESPAI

Notícies relacionades

Macron i Le Pen enfronten els seus programes en un duel televisiu d'alta tensió

França es conjura contra l'extremisme de cara al duel Macron-Le Pen

L’enfonsament socialdemòcrata a Europa ha obert un gran espai polític a l’esquerra. Intenten ocuparlo els antics partits comunistes, que anaven desorientats des de la caiguda del Mur i el col·lapse de la Unió Soviètica, i els Verds. És una esquerra que encara busca la seva cara, una narrativa i un discurs, si ha de ser transversal o ideològica.

De transversal ho és Iannis Varufakis, símbol d’aquella esquerra rupturista i responsable, perquè trencar amb polítiques injustes que generen desafecció és un exercici urgent de seny. És capaç de demanar el vot a Macron davant l’esquerra ideològica que no s’hi atreveix i navega entre l’abstenció, el vot nul o el no saber què dir. No és una elecció entre dues formes d’entendre la democràcia. Està en joc la democràcia mateixa.