Un llop a l'Amazones

Un humà observa una manada de cavalls salvatges pasturant als prats. És un animal bellíssim, noble, fort, ràpid, resistent, auster en les seves necessitats i amb una forma admirable a la qual es diria que li falta un tros per acabar de fer-ho tot bé, trotar, lluitar… La pregunta clau és: ¿com va ser el primer cavall que va acceptar la domesticació? I també: ¿com va ser el primer humà que va convèncer un cavall? Humans i cavalls han recorregut part de la història del planeta junts. La literatura, el cine i l’escultura n’han deixat un bon testimoni. Segurament l’humà no va ser un humà qualsevol, i tampoc el cavall va ser un cavall qualsevol.

L'ANIMAL NO DOMÈSTIC MÉS CITAT

Quan l’'Homo sapiens' va arribar de l’Àfrica, el paisatge europeu ja tenia cap. Era un gran depredador que, a més a més, funcionava en manada: el llop. Humans i llops es devien quedar mirant-se i admirant-se els uns als altres durant una estona. Una antiquíssima relació d’amor-odi encara impregna els nostres gens. Que jo sàpiga, no s’ha suggerit encara un estudi similar al que segueix, però res seria més fàcil i objectiu. Es tracta de revisar la literatura de totes les llengües europees a la recerca de quin és l’animal no domèstic més citat. Apostaria que no s’observarien diferències importants en les diferents llengües. El llop apareixeria molt destacat en espanyol, portuguès, rus, francès, alemany, etcètera. No només això, ni tan sols es distingiria gaire si la cita és per admiració o per rebuig. L’humà devia quedar-se amb la boca oberta contemplant com diversos exemplars de llop eren capaços d’abatre animals molt més grans, com cérvols o bisons. Potser un dia fins i tot van quedar per caçar i per repartir-se el botí. Potser va començar així una antiga –probablement la més antiga– amistat entre humà i animal. Potser van trobar després una gran diversitat de funcions que compartir: vigilar, pasturar, orientar, defensar, seguir rastres... Alguns mil·lennis després, els humans han dissenyat una enorme diversitat d’espècies via selecció artificial, una idea que va inspirar Darwin per a la seva teoria de l’evolució.

    

En la literatura, el llop és l’animal a la vegada més temut i més admirat. Curiosament, la presència del llop en altres formes més plàstiques i visuals de la cultura humana no és tan clara i diàfana. La pintura i l’escultura exalcen i canten el món animal humà d’una altra manera. Un bon exercici literari consisteix a imaginar com va ser la primera trobada fructífera entre un humà i un llop. No va ser un humà qualsevol, no va ser un llop qualsevol. No es devia assemblar gens a cap dels llops dels mites clàssics. Res a veure amb la femella que va ajudar a la fundació de Roma, ni amb el Mowgli de Kipling, ni per descomptat amb l’única víctima del celebèrrim conte de la Caputxeta Vermella. El tercer gran domèstic va ser el gat. Amb les primeres sitges plenes de gra, el tracte semblava perfecte. Però un gat és un depredador tímid i solitari. ¿Com era el primer gat que es va acostar a un humà?

    

Avui sabem que tots els gossos descendeixen del llop. Val la pena passejar pels paisatges antigament freqüentats pel llop per saber què opinen els actuals habitants del seu dret de tornar a casa. Fins i tot els que l’odien disfruten parlant del

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

 tema. A tots els racons del món es pot sentir la història d’un llop que hauria pogut ser el primer d’una llarga i profunda amistat entre dues espècies.

Em va passar recorrent la selva amazònica durant l’estiu de 1993. A la zona del Tapajós un sent repetir històries en diferents poblats, sense saber molt bé si el que està sentint és una versió de la història original o una repetició d’una repetició. La història era ben senzilla. Una cabanya de caboclos (natius descendents d’indis i portuguesos que es dediquen a cultivar un hort familiar i a la pesca artesanal) va ser atacada un matí per un jaguar. Hi ha molts jaguars a la zona, però són molt pocs els que es deixen veure. En aquella ocasió només era a casa un nen de 2 anys i un petit gos, la mascota de la família. Aquell estiu vaig sentir la història centenars de vegades. El felí de cent quilos es va enfrontar al gosset de quatre quilos, l’antic amic de l’home amb les tripes fora però armant un escàndol que havia sorprès fins i tot els papagais de la regió. El jaguar, desconcertat, havia fugit. Cada vegada que tenia ocasió m’interessava per la veracitat d’aquesta història en els aïllats assentaments de caboclos. Un dia, el meu interlocutor, d’uns 10 anys, em mostra l’enorme cicatriu de la seva mascota i em diu molt seriós: «El nen soc jo, aquest d’aquí és el gosset que em va salvar».